dimecres, 31 de maig del 2017

Relats conjunts - El cavaller irritant

Berthold Woltze, 1874, Der lästige Kavalier
I pensar que a vegades hi ha dones que es queixen de ser invisibles!

Qui tingués unes bones arrugues i els cabells blancs o uns quants quilos de més o quatre marrecs al meu voltant!

Cada viatge igual. De què em serveix ser jove i bonica si en comptes d'enamorar en Joanet, (tant que m'agrada, en Joanet i ni em mira!) no em puc treure els fastigosos de sobre?

I a sobre es pensen que he d'estar agraïda i caure als seus peus, perquè em diu les bestieses de sempre sobre el color dels meus cabells o dels meus ulls. I que vol que el miri. Que li miri els ulls. Que et miri ta tia, imbècil! Mareta meva, quina paciència! I diu la mare, que no he de ser mal educada, amb ningú... a sobre!

- Senyor, com que vostè és tan amable amb mi, - dic sense ni mirar-lo - li he portat un regalet, una sorpresa per vostè. El vol agafar vostè mateix de la bossa?

Per sort, avui he portat en Ret. En Ret quan fa estona que està tancat  a la bossa de flors, es capaç de queixalar qualsevol cosa, si no és la meva mà que l'agafa. Fins i tot la mà d'un fastigós, com aquest. Ret, no em fallis!

Adelerat sense pensar-s'hi gaire, l'home obre la bossa i hi posa la mà. En Ret treu el cap i content com un gínjol s'enfila pel braç del pesat cavaller. L'ensurt que li dona, li fa caure el barret, les ulleres i la barba postissa.  I la veu que li surt és ben diferent de la d'abans.

- Joaneeeeeeet, ets un ximplet!   però es pot saber qué fas disfressat d'aquesta manera?



************************************************************************************

Pd: Compte enrere. Aquest és el penúltim post aquí. A partir de la setmana que ve em trobareu a la meva nova casa

dilluns, 29 de maig del 2017

Porta vermella

A Barfleur
No pensis que la porta està tancada
Si truques, et sentiré.
Fora hi ha la claror enlluernant, 
el brogit i la pressa, 
a dins la calma. 


Pd: Ja tinc el nou blog a punt. A partir de molt poquets dies em trobareu a la meva nova casa

divendres, 26 de maig del 2017

Rosella


Creix la rosella. 
En els marges del temps,
vermell esclata.

D'un diàleg inspirat de casa la Consol

dimecres, 24 de maig del 2017

Quadres a la paret



Per fi, després de tant temps de dibuixar i pintar, ens hem decidit, a casa, a penjar algunes de les nostres aquarel·les.  N'hem penjat 15 en total i us poso la mostra d'aquests quatre, dos a dos.
És veu la diferència entre els que en saben i els que no, però igualment els quadres conviuen pacíficament.

En una paret quadrada
quinze quadres han penjat,
i tothom que se'ls mirava
n'ha quedat enamorat.
.....................................................................Olga Xirinacs

dilluns, 22 de maig del 2017

Étrétat



Tinc un mirall amic, que em porta sort,
em retorna sempre la millor imatge de mi. 
Potser sense ell jo no sabria trobar-la.

diumenge, 21 de maig del 2017

Poemes de Pere Subirós



Calle Arquímedes en paper... Gràcies, Pere!

Els teus versos, sempre plens de desig,
i per tant... sempre allunyant la mort.
Hi ha un misteri, 
contingut per una tendresa immensa 
que no aconsegueix desxifrar-lo.
............................................................................................................carme


Una autèntica delícia els poemes del Pere, sinuosos, amb un erotisme contingut però ben present, tendríssims i directes, amb una elegància que converteix el seu autor en un dels poetes més seductors de la xarxa. El luxe de poder tenir els seus versos a les mans aplegats en dos llibres, resseguir-los amb la punta dels dits com una carícia, és un plaer sibarita.
...........................................................................................................montse

divendres, 19 de maig del 2017

Closques d'ostres i petxines, llimades pel mar



Els tres amics van arribar molt puntuals a la seva cita. A les 5 en punt eren tots a l'indret que havien de ser. Llàstima que havien oblidat de pactar aquest lloc!

dimecres, 17 de maig del 2017

Platges normandes, immenses, a la marea baixa



Ets com l'aigua, em dius:
l'aigua que es perd i s'escampa quan rega els erms,

però també ets:
com l'aigua salada que amara la sorra, tot dibuixant llums i reflexos
com l'aigua de la font, que brolla tan pura, pels caminants assedegats
i l'aigua que salta pels torrents, inquieta, intrèpida i veloç
i l'aigua irisada per la claror del matí
ets com l'aigua del verd tan fosc de les profunditats.
Ets essència, ets vida, ets completa i ets contingut en llibertat.

És sempre el got que necessita l'aigua. 
L'aigua lliure mai no necessita cap got. 
Flueix i corre i vola, amiga, sí, sigues com l'aigua...

.

dilluns, 15 de maig del 2017

Vinca



Fràgil, com els pètals tan blaus.
Viva, com la serenor del seu gest immòbil.
Silenciosa com corol·les marcides ran de terra.
Lliçons de flors.

dissabte, 13 de maig del 2017

10 anys i 3003 posts

Com a post 3003, avui recordaré un dels posts que m'han portar més sorpreses.

Era el mes de Juliol de 2008, tot just feia poc més d'un any que tenia la meva primera Col·lecció de Moments allotjada a Bloctum en aquella època. El dia 27 de Juliol vaig publicar aquest post
Amor a primera vista.

Havíem estat a Can Santamaria de Raset. Em va sorprendre molt haver estat molt sovint tan a prop i no haver-ho conegut abans. Hi ha un museu de pintura moderna. De fet per a ser més exactes és una col·lecció privada. Els seus propietaris, una família holandesa, amants de l'art, la volen compartir amb els visitants que tinguin ganes d'arribar-s'hi.

En vaig fer un post, esmentant el nom d'alguns pintors dels quadres que hi havia i que m'havien agradat especialment.
Un dels plàtans i la taula del racó  que em va enamorar
Us poso unes imatges trobades a la xarxa, ja que en aquella època jo no feia gaires fotos, encara:


El racó del jardí em va enamorar, i li vaig escriure un poema.

Els comentaris d'aquest post per una blocaire novella com era jo, van ser super emocionants.  Hi havia un tal Pere, que posava el seu nom, però no tenia cap perfil on clicar, perquè no era blocaire en aquell moment, que em va posar uns comentaris intrigants i misteriosos.

I em va explicar que aquesta era la casa on Antonio Machado havia passat la seva última nit abans de sortir a l'exili. I em va enviar una foto d'aquells dies. És veritat que a la façana de la casa hi ha una placa que el recorda, però jo no ho esmentava al meu post...

Em va enviar una foto de l'Antonio  Machado allà en aquell lloc precís. Enis vam creuar uns quants mails, parlant de Raset, del Museu, de la casa i de l'Antonio Machado.

 Fins i tot em va enviar una fotografia més personal, d'ell, de  l'any 1951, un Pere petitó i rinxolat com un angelet. També era la casa on ell anava a passar els estius de la seva infantesa.

Aquest Pere que jo no coneixia de res, al cap de poc temps, crec que era el 2009, es va convertir en autor d'un blog que segur que tots coneixeu
que es diu Calle Arquímedes.



Aquest post, doncs va ser el punt de trobada amb en Pere, que amb el temps ha esdevingut un company blocaire dels imprescindibles.  Una amistat que per bé que s'ha mantingut sempre virtual, m'acompanya i em commou sovint.  Més endavant també vam descobrir que tenim un amic comú, (no pas virtual, aquest cop) coincidències de la vida que fan somriure.


Per un altre costat, el pintor Ramon Herreros, es va trobar entre els autors dels quadres que jo citava i gràcies a aquest post va descobrir que tenia alguns quadres exposats a Raset i va poder visitar i conèixer la família que els havia comprat. També ens vam creuar alguns mails. I un dia que va exposar a Sant Cugat i vaig anar a veure l'exposició. Però no hem tingut la sort de coincidir mai.

En AQUESTA ADREÇA, hi trobareu tots els participants a la meva proposta, per ordre d'arribada:

Ramon

Moltíssimes gràcies a tots per aquesta celebració tan fantàstica...


divendres, 12 de maig del 2017

Bourges




Encara que només sigui esbossar-ne les línies,
no demano acabats ni detalls.
Dibuixar la realitat, abans, com un projecte:
Construint.
O bé després com un record:
Reconstruint.
Dibuixar la realitat, tot just per poder tocar-la.




Pd: recordeu la meva celebració nostàlgica de demà? Ja he rebut uns quants records... penseu-hi!

dimecres, 10 de maig del 2017

El vestit negre



El vestit negre és un projecte virtual,  organitzat per  L'Eduard  López i la Lena Paüls, al qual vaig ser convidada.  És una mena de cadena que enllaça imatges i textos, sempre a l'entorn d'un vestit negre. Cada text s'inspira en la imatge precedent, però conté alguna cosa de la imatge que segueix.

Jo hi he participat amb una imatge i un text. Moltes Gràcies per comptar amb mi!!!

El meu conte:

Va ser en un sol instant, que tot es va desdibuixar. Veure el futur amb claredat no sempre és fàcil. Va ser en un moment, un llampec mental d'una clarividència incomprensible. I després... el blanc ja no era blanc i el negre ja no era negre. I el meu vestit, de quin color és el meu vestit?  El negre ja era un record. Tot havia esdevingut confós, i un núvol de grisor ens va embolcallar durant molt de temps. I tu formaves part d’ell. Hi eres, però endinsat en la negació absoluta. Tothom al meu voltant, fins i tot tu, seguia dient que tot era al seu lloc i que era jo que no ho podia veure. 
-       No el veus, el gris desdibuixat arreu? S’han perdut els contorns de cada cosa...
-       Tot està bé, estimada, jo no veig que hagi canviat res.
Des de la solitud de la incomprensió, vaig recordar aquell dia d’estiu, amb el meu vestit ben negre mirant el mar, amb l’enyorança del món que havia perdut.
-       Te’n recordes del meu vestit negre, tan bonic?
-       Aquell vestit mai no va ser negre –  em respongueres.

Aquella nit, mentre dormies, vaig agafar la primera samarreta de color d’ala de mosca que vaig trobar i em vaig escapar silenciosament, buscant un nou lloc, on els colors fossin colors, i on les línies fossin tan precises com eren abans.

dilluns, 8 de maig del 2017

Canal al poble de Bayeux (Normandia)



En l'aigua calma dels teus ulls
emmirallo verds i núvols.
Gotes de pluja inesperades
venen a trobar-se
a la superfície dels mots...


Gira la roda del molí del temps
i les branques plenes de primavera
no se'n destorben.
Sempre és principi i sempre és final.
Camino de puntetes
mentre les imatges, dins el mirall
imperceptiblement tremolen.
































Pd: recordeu la meva celebració nostàlgica del dia 13? Ja he rebut uns quants records... penseu-hi!

divendres, 5 de maig del 2017

Emprendre el vol



- Tan lliure que sembles, tan lligada al teu niu... - li deia jo


- Tan lligada que semblo, tan lliure que soc! - em respon l'oreneta. - I tu com et sents? - em pregunta.


- Ara sé que sempre som lliures, tant si ens hi sentim com si no.


- No som tan diferents, doncs - em contesta convençuda.

dimecres, 3 de maig del 2017

Iris als escorcells


Atapeïts, 
iris omplen de vida
els escorcells.




PD:
Recordeu d'anar enviant les vostres anècdotes abans del dia 13.
Bé si les deixeu en comentari el dia 13, també val, però trigaran més a sortir al recull de totes.

dilluns, 1 de maig del 2017

Apedaçades

Pedaços Niporepte 209 dins Relats en català













Apedaçades
de vida i esperança
fins dalt al cim.
............................................................Carme

Amb una vànova
han cobert la muntanya.
Que no es refredi.

.............................................................Xavier Pujol

Feliços són els pedaços
per sempre enamorats
dels sargits que els uneixen

.............................................................Joan Gasull

Sembrats de colors.
Cada bancal un matís,
xop de rosada.

..............................................................Maria Roser


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari