divendres, 28 d’abril del 2017

Batalletes o nostàlgies blocaires

maig 2015 - final de la trobada Roda el món i torna al blog, al Zurich

Just d'aquí 15 dies, o sigui el dia 13 de maig, aquest blog farà 10 anys i al mateix temps la meva Col·lecció haurà arribat als 3003 moments col·leccionats. N'estic contenta i de moment, encara no tinc ganes de plegar... seguiré,  potser no tant sistemàticament. Ja veurem.

En aquests anys, de tant en tant, hem anat celebrant diversos aniversaris, amb jocs participatius i de moltes maneres diferents.

En Xexu, no fa gaire, ens convidava a explicar com havíem arribat fins aquí. I em va semblar un recull interessant d'històries relacionades amb el començament de la nostra aventura blocaire. I reinterpretant aquesta idea me' n va sortir una altra:

Jo us volia demanar, si em voleu explicar alguna anècdota, algun fet blocaire que recordeu especialment. Alguna història que us hagi xocat, que us hagi agradat molt o que us hagi agradat molt poc.

Per descomptat que començaré jo.  Però em costa de decidir. 10 anys estan plens d'anècdotes de tota mena. I al meu entorn blocaire s'han produït moltes històries.

Hi ha hagut personatges molt peculiars i no es tracta pas de dir noms, ni de revelar secrets de cap mena, però jo crec que sí que podem explicar les històries que ens faran recordar, riure o somriure o escandalitzar-nos un cop més amb allò de "com són la gent!".

Ara em venen al cap, com a cosa molt positiva, perquè m'ho passava pipa, els dies de la gala anual del premis Cat's. Era una nit que em connectava a l'hora prevista i ens aplegàvem un munt de persones comentant tots a la vegada i esperant la decisió que sortia dels recomptes de vots. Eren unes nits de somriures i de diversió.  Podria explicar alguna nit d'aquestes, com si fos un conte.

L'altra cara de la moneda eren, les trafiques que algunes persones feien per aconseguir guanyar un premi Cat's que no tenia cap altre valor que un petit logo que en deixava constància. Votar des de perfils falsos creats expressament per això, fer votar a tota la família encara que no haguessin vist mai cap blog en la vida, i després les queixes: les queixes absurdes de com funcionava el Cat's.  En fi, aquest va ser el final dels premis. Crec que a tots se'ns va anar acabant la paciència.  Per descomptat que a mi sí. Això no ho explicaré pas, en detall, ja està dit.

Les iniciatives blocaires, que sempre han estat moltes i diverses, una de les més recents, va ser "Quedem al Zurich?"  de la qual en va sortir un llibre molt maco i una trobada al Zurich espectacular per la gent que hi havia. Trobar-nos cara a cara sempre és un plaer. I totes les vegades i en tots els casos m'ho he passat molt bé. 

Hi ha hagut dos fets que em van cridar molt l'atenció, que va ser impactants, tot un xoc. Jo els vaig viure de prop i fins i tot vaig tenir l'ocasió de parlar  amb els protagonistes. I crec que, com que de tot en podem treure alguna cosa de positiu, a mi em van ensenyar a entendre una mica millor les persones i les situacions complexes, a no jutjar de pressa i a saber entendre raons que no són gens racionals, sinó ben emocionals i potser fins i tot irracionals.

El primer va ser el cas d'una persona jove que tenia un blog amb la seva identitat sexual canviada. Es va descobrir i evidentment es va escampar per la xarxa com un greu i un gran engany. Sí clar, era un engany, direu vosaltres. Sí. O no. La realitat era més trista que un simple engany. Algú que no es trobava bé dins la seva pell i que a causa de la dificultat de fer-ho en la vida real (era molt jove) va decidir canviar de sexe només virtualment i poder-se sentir d'aquesta manera, encara que només fos a la xarxa, en el paper que li agradava tenir. La llàstima va ser que algú va patir-ne conseqüències. S'havia enamorat d'una persona, que no era la que pensava que era. Quan veia la polèmica aquests darrers temps del famós autobús, contra els canvis de sexe, hi pensava en aquesta persona i el patiment que tot això deu suposar.

El segon cas va ser el d'una persona que a través d'un comentari trobat al seu blog, vam creure que havia mort.  Va ser trist, va ser un xoc, terrible i la bona notícia de després, que va ser que havia estat una falsa mort, ens va deixar a tots ben descol·locats. Alleugerits i enfadats a la vegada. Però el que em va agradar molt de la nostra Blog-colla,  ho he de dir, va ser la prudència, la sensatesa, la moderació, el silenci, el respecte.

Bé ... i tantes històries d'amor que hi ha hagut pels blogs... quantes, quantes, que no es poden explicar, però que en secret, secret, i amb els any he anat sabent, perquè m'han anat explicant. Vull fer arribar un agraïment a totes les persones que han confiat en mi, perquè sempre i en tots els casos l'ajuda és mútua. Jo faig el que puc i les persones em donen sempre informacions i coneixements valuosos sobre el funcionament humà, que mai no acabem de descobrir del tot. Aquestes històries són com un cofre del tresor molt amagat, molt amagat en una illa deserta. Però són. De tota mena: efímeres i duradores, amb final feliç o no tan feliç... però sempre intensament viscudes.

I la màgia de la xarxa, que va fer que un escriptor em regalés un llibre seu, perquè ja no es trobava a les llibreries i jo el volia llegir. I una connexió amb una persona no blocaire a través d'un post meu... que finalment va acabar amb una llarga amistat blocaire...  

I els llibres col·lectius, i els llibres individuals que m'han regalat molts amics dels blogs... tantes, tantes coses...

Alguna d'aquestes coses us explicaré el dia 13.

I vosaltres?  Quins records blocaires teniu? Ens expliqueu alguna anècdota que recordeu especialment?  Alegre, trista, divertida o entranyable... la que més recordeu.

Les recollirem totes el dia 13 de maig  a la Col·lecció de moments...

Les podeu deixar als comentaris, fer-ne un post o enviar-me-les per correu, com vosaltres preferiu. Si m'aviseu ... hi sereu!

dimecres, 26 d’abril del 2017

Camps de colza



El groc i el cel
i els caminants que passen
entre les flors.



























Retalls de llum
els grocs que ens enlluernen
als camps s'estenen.

....................................................Xavier Pujol


Grans extensions
que alegren la mirada.
La llum als ulls.

.............................................................Carme

Vols un reflex
d'aquest cel a la terra?
El d'aquests camps.

..................................................Helena Bonals




dilluns, 24 d’abril del 2017

Relats conjunts - Pont de G. Washington, Riu Hudson

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931

Seguint el relat de la Glòria...

Ben mirat, donat el cas, hi havia formes més còmodes de suïcidar-se.

Tornava poc a poc cap a casa, mirant d'esquitllentes el riu. Tot just feia uns breus instants i ja no podia sentir aquella atracció fatal per les aigües. Però com se li havia acudit una idea semblant?  Sort que l'ocell l'havia salvat d'aquell embruix.

Ara, més aviat tornava a sentir aquell doloret estrany i persistent al pit. Sempre havia sospitat que eren símptomes d'infart, però per més cardiòlegs que havia visitat, mai no li havien trobat res al cor. Es girava de nou, cap al riu, amb sensació d'estranyesa i d'irrealitat. Li semblava que la decisió, tan difícil ja estava presa, però encara no entenia gens, com l'havia pres.

Com podia ser que tingués tanta por de morir d'un infart poc probable i en canvi es volgués llançar al riu en plena nit quan no el veuria ningú?  Sempre s'havia considerat un covard. Ho era. Tenia por de tot: que la seva dona, de la qui estava tan enamorat, no l'estimés prou i per això l'havia perduda. Massa permissiu amb els fills per por que no li fessin prou cas i havien sortit uns bandarres. La traïció del soci, de l'amic de l'ànima, no, aquesta no era culpa seva. Segur? es preguntava. I si no havia estat una traïció?  I si era la seva manera tan poruga de veure-ho? I si el seu control excessiu li havia acabat la paciència? Els seus dubtes sempre eren infinits.

Calia tenir tanta por de tot, per acabar-se tirant al riu? Ara tenia temps lliure per endavant.  Aquest temps lliure, que havia augmentat la seva por, per no saber què fer tan sol i tan desprotegit. Doncs s'ho prendria com unes vacances, una ocasió d'or per fer una desconnexió i  un començar de nou.

Primer va investigar, va saber trobar un medicament prou corrent com per no necessitar recepta, que en una dosi elevada era mortal. Va comprar-se la dosi adequada i la va guardar al fons de la bossa de viatge. Ara anava segur. Si no se'n sortia, se suïcidaria, aquest cop, còmodament.

Però primer les seves vacances: llibertat absoluta de fer i desfer, ningú no li privava de fer res, ni l'obligava de cap manera. Muntanya, caminades (i no li feia gens de mal el cor, quin miracle!!!)  i la solitud que sempre l'havia espantat, aquest cop el va salvar. Va visitar valls i rius i llacs i colls i cims, sentint-se per primer cop tranquil i segur.

Al refugi, el noi que el portava li va explicar que buscava algú per ajudar-lo i per a poder fer torns, ja que ell estava molt lligat sense poder-lo deixar mai. Es va oferir a quedar-se i va començar una nova vida, senzilla, amb molt pocs diners, però amb molta pau: tenia casa, tenia feina, tenia un plat a taula. I companyia, sempre estimulant i diferent.

Va posar les seves pastilles al fons d'un calaix, convençut, que elles i l'ocell havien estat les seves salvadores. Saber que podia fer-ho, en qualsevol moment, li havia fet passar les ganes de fer-ho mai.





divendres, 21 d’abril del 2017

Jo em crec el que passa en una imatge


Vicenç Lafebre vist per Helena Bonals



Un llibre preciós autoeditat per l'Helena. 
Us en poso un tast. 
Aquest aforisme (o poema o text) és un dels meus preferits.

Gràcies Helena per compartir la bellesa!


dimecres, 19 d’abril del 2017

Proposta d'Antaviana

Desplegades les veles, 
els límits van ser molt estrets. 
La tempesta bullia 
a l'interior d'un mar massa tancat, 
i feia naufragar vaixells presoners 
en el meu món tan trencadís. 
Beu-me, sense més espera, 
beu-me, en rajolins de maregassa 
o pel broc gros de la calma.

dilluns, 17 d’abril del 2017

Ullà



Després de passar uns dies amunt i avall,
voltant per racons de món sempre bells,
magnífics, forasters,  amb la meva sensació
íntima que viatjar és fer "com qui passa de llarg",
ara vull trobar els colors de casa
reals o inventats, suaus o intensos,
i viure'ls poc a poc, per quedar-m'hi.

divendres, 14 d’abril del 2017

Crit

Niporepte 208 Tres esperits dins Relats en català
En un sol crit, 
s'uneixen esperits. 
Tons diferents, 
sota un mateix esguard
la por i la rebel·lia. 













PD: d'un diàleg construït a casa l'Helena

dimecres, 12 d’abril del 2017

Santa Magdalena de Perella



Pont sobre el riu que baixa ple
amb l'aigua fosca, com el cel.
Tresco el camí i el prat i el bosc,
sento el turó sota el meus peus.
Com núvols de cotó fluix
els branquillons encara nus.
El pas i el vol...

dilluns, 10 d’abril del 2017

Santa Magdalena i la masia Perella



Sensacions:
Jo també arrelo, quan sóc dalt del turó. 
Com els arbres, com la casa, com l'ermita.
No són pas els peus que m'arrelen, 
només el cor. 
Dalt del turó, sóc de la terra.

divendres, 7 d’abril del 2017

dimecres, 5 d’abril del 2017

Samarcanda d'Amin Maalouf

Us transcric tres citacions d'aquest llibre, sense gaires comentaris. 

La impressió que m'ha deixat aquest llibre és que és igual de quin segle parlem i és igual si és orient o occident. La política sempre està i estarà plena de joc brut i les bones intencions de les persones honestes s'estavellen un cop i un altre contra els que van de mala fe, a profit propi, i a dominar i controlar la gent. Siguin persones, interessos econòmics o altres estats, qualsevol poder és utilitzat contra la gent. En aquest cas Rússia i Anglaterra van fer els possibles per aturar la democratització del país i el que es pitjor:  ho van aconseguir.

Un fragment és polític, els altres dos amorosos.

"Si els perses viuen en el passat és perquè el passat és la seva pàtria, ja que el present els és una terra  estranya on no hi ha res que els pertanyi. Tot el que per a nosaltres és símbol de vida moderna o d'expansió alliberadora per a l'home, per a ells simbolitza la dominació estrangera: les carreteres, Rússia; el tren, el telègraf i la banca, Anglaterra; correus, Àustria-Hongria..."

...


"Quan me n'he anat, es deu haver adormit amb el somriure als llavis? Li haurà sabut greu alguna cosa? Quan la torni a veure i no estiguem sols, em serà còmplice o romandrà distant? Tornaré aquest vespre i en els seus ulls cercaré un aclariment."

...

"- L'estiu, l'hivern, te'n vas, tornes, et creus que disposes impunement de les estacions, dels anys, de la teva vida i de la meva. No has après res de Khayyam? <<De sobte, el Cel et pren l'instant que es necessita per humitejar-se els llavis>>"

dilluns, 3 d’abril del 2017

La prunera del meu carrer





Ningú no la coneix pel seu nom.
Humil i salvatge 
desafia reptes vertiginosos:
La verticalitat del sól,
la pineda que l'ofega,
l'asfalt que l'empaita.
Cada any, pel març ens regala les flors
i cada estiu les prunes petitones com cireres...
I tampoc així, ningú, al barri, 
no la coneix pel seu nom.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari