divendres, 2 de juny del 2017

Descriu

M'han convidat a participar en un nou espai anomenat Descriu

Vol ser un espai de trobada per a escriptors, blogaires, periodistes... i persones diverses que dediquin el seu temps o part del seu temps a escriure en català.

Em van dir que volien que hi tinguessin lloc  i cabuda, totes les diferents varietats dialectals del català.

Hi ha un espai per la ficció. Un altre pel pensament i les opinions i també per la poesia.
Hi he publicat tot just tres de poemes,  al ritme d'un per setmana, però espero que tot segueixi endavant i la col·laboració sigui llarga i profitosa.

Us copio un paràgraf de la carta que em van enviar:

"És una iniciativa de Scito, una fundació dirigida per professorat de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. L’objectiu del projecte és crear un gran entorn de publicació i de formació de comunitats actives en la nostra llengua. Una espècie de comunitat de blogaires, escriptors, periodistes, divulgadors... Vam començar a caminar fa poc i encara estem en fase d'enlairament, així que espere de tot cor que t'animes a participar."

********************************************************************************

Aquest és l'últim post  en aquest blog.
A partir d'ara em trobareu a la meva nova casa

dimecres, 31 de maig del 2017

Relats conjunts - El cavaller irritant

Berthold Woltze, 1874, Der lästige Kavalier
I pensar que a vegades hi ha dones que es queixen de ser invisibles!

Qui tingués unes bones arrugues i els cabells blancs o uns quants quilos de més o quatre marrecs al meu voltant!

Cada viatge igual. De què em serveix ser jove i bonica si en comptes d'enamorar en Joanet, (tant que m'agrada, en Joanet i ni em mira!) no em puc treure els fastigosos de sobre?

I a sobre es pensen que he d'estar agraïda i caure als seus peus, perquè em diu les bestieses de sempre sobre el color dels meus cabells o dels meus ulls. I que vol que el miri. Que li miri els ulls. Que et miri ta tia, imbècil! Mareta meva, quina paciència! I diu la mare, que no he de ser mal educada, amb ningú... a sobre!

- Senyor, com que vostè és tan amable amb mi, - dic sense ni mirar-lo - li he portat un regalet, una sorpresa per vostè. El vol agafar vostè mateix de la bossa?

Per sort, avui he portat en Ret. En Ret quan fa estona que està tancat  a la bossa de flors, es capaç de queixalar qualsevol cosa, si no és la meva mà que l'agafa. Fins i tot la mà d'un fastigós, com aquest. Ret, no em fallis!

Adelerat sense pensar-s'hi gaire, l'home obre la bossa i hi posa la mà. En Ret treu el cap i content com un gínjol s'enfila pel braç del pesat cavaller. L'ensurt que li dona, li fa caure el barret, les ulleres i la barba postissa.  I la veu que li surt és ben diferent de la d'abans.

- Joaneeeeeeet, ets un ximplet!   però es pot saber qué fas disfressat d'aquesta manera?



************************************************************************************

Pd: Compte enrere. Aquest és el penúltim post aquí. A partir de la setmana que ve em trobareu a la meva nova casa

dilluns, 29 de maig del 2017

Porta vermella

A Barfleur
No pensis que la porta està tancada
Si truques, et sentiré.
Fora hi ha la claror enlluernant, 
el brogit i la pressa, 
a dins la calma. 


Pd: Ja tinc el nou blog a punt. A partir de molt poquets dies em trobareu a la meva nova casa

divendres, 26 de maig del 2017

Rosella


Creix la rosella. 
En els marges del temps,
vermell esclata.

D'un diàleg inspirat de casa la Consol

dimecres, 24 de maig del 2017

Quadres a la paret



Per fi, després de tant temps de dibuixar i pintar, ens hem decidit, a casa, a penjar algunes de les nostres aquarel·les.  N'hem penjat 15 en total i us poso la mostra d'aquests quatre, dos a dos.
És veu la diferència entre els que en saben i els que no, però igualment els quadres conviuen pacíficament.

En una paret quadrada
quinze quadres han penjat,
i tothom que se'ls mirava
n'ha quedat enamorat.
.....................................................................Olga Xirinacs

dilluns, 22 de maig del 2017

Étrétat



Tinc un mirall amic, que em porta sort,
em retorna sempre la millor imatge de mi. 
Potser sense ell jo no sabria trobar-la.

diumenge, 21 de maig del 2017

Poemes de Pere Subirós



Calle Arquímedes en paper... Gràcies, Pere!

Els teus versos, sempre plens de desig,
i per tant... sempre allunyant la mort.
Hi ha un misteri, 
contingut per una tendresa immensa 
que no aconsegueix desxifrar-lo.
............................................................................................................carme


Una autèntica delícia els poemes del Pere, sinuosos, amb un erotisme contingut però ben present, tendríssims i directes, amb una elegància que converteix el seu autor en un dels poetes més seductors de la xarxa. El luxe de poder tenir els seus versos a les mans aplegats en dos llibres, resseguir-los amb la punta dels dits com una carícia, és un plaer sibarita.
...........................................................................................................montse

divendres, 19 de maig del 2017

Closques d'ostres i petxines, llimades pel mar



Els tres amics van arribar molt puntuals a la seva cita. A les 5 en punt eren tots a l'indret que havien de ser. Llàstima que havien oblidat de pactar aquest lloc!

dimecres, 17 de maig del 2017

Platges normandes, immenses, a la marea baixa



Ets com l'aigua, em dius:
l'aigua que es perd i s'escampa quan rega els erms,

però també ets:
com l'aigua salada que amara la sorra, tot dibuixant llums i reflexos
com l'aigua de la font, que brolla tan pura, pels caminants assedegats
i l'aigua que salta pels torrents, inquieta, intrèpida i veloç
i l'aigua irisada per la claror del matí
ets com l'aigua del verd tan fosc de les profunditats.
Ets essència, ets vida, ets completa i ets contingut en llibertat.

És sempre el got que necessita l'aigua. 
L'aigua lliure mai no necessita cap got. 
Flueix i corre i vola, amiga, sí, sigues com l'aigua...

.

dilluns, 15 de maig del 2017

Vinca



Fràgil, com els pètals tan blaus.
Viva, com la serenor del seu gest immòbil.
Silenciosa com corol·les marcides ran de terra.
Lliçons de flors.

dissabte, 13 de maig del 2017

10 anys i 3003 posts

Com a post 3003, avui recordaré un dels posts que m'han portar més sorpreses.

Era el mes de Juliol de 2008, tot just feia poc més d'un any que tenia la meva primera Col·lecció de Moments allotjada a Bloctum en aquella època. El dia 27 de Juliol vaig publicar aquest post
Amor a primera vista.

Havíem estat a Can Santamaria de Raset. Em va sorprendre molt haver estat molt sovint tan a prop i no haver-ho conegut abans. Hi ha un museu de pintura moderna. De fet per a ser més exactes és una col·lecció privada. Els seus propietaris, una família holandesa, amants de l'art, la volen compartir amb els visitants que tinguin ganes d'arribar-s'hi.

En vaig fer un post, esmentant el nom d'alguns pintors dels quadres que hi havia i que m'havien agradat especialment.
Un dels plàtans i la taula del racó  que em va enamorar
Us poso unes imatges trobades a la xarxa, ja que en aquella època jo no feia gaires fotos, encara:


El racó del jardí em va enamorar, i li vaig escriure un poema.

Els comentaris d'aquest post per una blocaire novella com era jo, van ser super emocionants.  Hi havia un tal Pere, que posava el seu nom, però no tenia cap perfil on clicar, perquè no era blocaire en aquell moment, que em va posar uns comentaris intrigants i misteriosos.

I em va explicar que aquesta era la casa on Antonio Machado havia passat la seva última nit abans de sortir a l'exili. I em va enviar una foto d'aquells dies. És veritat que a la façana de la casa hi ha una placa que el recorda, però jo no ho esmentava al meu post...

Em va enviar una foto de l'Antonio  Machado allà en aquell lloc precís. Enis vam creuar uns quants mails, parlant de Raset, del Museu, de la casa i de l'Antonio Machado.

 Fins i tot em va enviar una fotografia més personal, d'ell, de  l'any 1951, un Pere petitó i rinxolat com un angelet. També era la casa on ell anava a passar els estius de la seva infantesa.

Aquest Pere que jo no coneixia de res, al cap de poc temps, crec que era el 2009, es va convertir en autor d'un blog que segur que tots coneixeu
que es diu Calle Arquímedes.



Aquest post, doncs va ser el punt de trobada amb en Pere, que amb el temps ha esdevingut un company blocaire dels imprescindibles.  Una amistat que per bé que s'ha mantingut sempre virtual, m'acompanya i em commou sovint.  Més endavant també vam descobrir que tenim un amic comú, (no pas virtual, aquest cop) coincidències de la vida que fan somriure.


Per un altre costat, el pintor Ramon Herreros, es va trobar entre els autors dels quadres que jo citava i gràcies a aquest post va descobrir que tenia alguns quadres exposats a Raset i va poder visitar i conèixer la família que els havia comprat. També ens vam creuar alguns mails. I un dia que va exposar a Sant Cugat i vaig anar a veure l'exposició. Però no hem tingut la sort de coincidir mai.

En AQUESTA ADREÇA, hi trobareu tots els participants a la meva proposta, per ordre d'arribada:

Ramon

Moltíssimes gràcies a tots per aquesta celebració tan fantàstica...


divendres, 12 de maig del 2017

Bourges




Encara que només sigui esbossar-ne les línies,
no demano acabats ni detalls.
Dibuixar la realitat, abans, com un projecte:
Construint.
O bé després com un record:
Reconstruint.
Dibuixar la realitat, tot just per poder tocar-la.




Pd: recordeu la meva celebració nostàlgica de demà? Ja he rebut uns quants records... penseu-hi!

dimecres, 10 de maig del 2017

El vestit negre



El vestit negre és un projecte virtual,  organitzat per  L'Eduard  López i la Lena Paüls, al qual vaig ser convidada.  És una mena de cadena que enllaça imatges i textos, sempre a l'entorn d'un vestit negre. Cada text s'inspira en la imatge precedent, però conté alguna cosa de la imatge que segueix.

Jo hi he participat amb una imatge i un text. Moltes Gràcies per comptar amb mi!!!

El meu conte:

Va ser en un sol instant, que tot es va desdibuixar. Veure el futur amb claredat no sempre és fàcil. Va ser en un moment, un llampec mental d'una clarividència incomprensible. I després... el blanc ja no era blanc i el negre ja no era negre. I el meu vestit, de quin color és el meu vestit?  El negre ja era un record. Tot havia esdevingut confós, i un núvol de grisor ens va embolcallar durant molt de temps. I tu formaves part d’ell. Hi eres, però endinsat en la negació absoluta. Tothom al meu voltant, fins i tot tu, seguia dient que tot era al seu lloc i que era jo que no ho podia veure. 
-       No el veus, el gris desdibuixat arreu? S’han perdut els contorns de cada cosa...
-       Tot està bé, estimada, jo no veig que hagi canviat res.
Des de la solitud de la incomprensió, vaig recordar aquell dia d’estiu, amb el meu vestit ben negre mirant el mar, amb l’enyorança del món que havia perdut.
-       Te’n recordes del meu vestit negre, tan bonic?
-       Aquell vestit mai no va ser negre –  em respongueres.

Aquella nit, mentre dormies, vaig agafar la primera samarreta de color d’ala de mosca que vaig trobar i em vaig escapar silenciosament, buscant un nou lloc, on els colors fossin colors, i on les línies fossin tan precises com eren abans.

dilluns, 8 de maig del 2017

Canal al poble de Bayeux (Normandia)



En l'aigua calma dels teus ulls
emmirallo verds i núvols.
Gotes de pluja inesperades
venen a trobar-se
a la superfície dels mots...


Gira la roda del molí del temps
i les branques plenes de primavera
no se'n destorben.
Sempre és principi i sempre és final.
Camino de puntetes
mentre les imatges, dins el mirall
imperceptiblement tremolen.
































Pd: recordeu la meva celebració nostàlgica del dia 13? Ja he rebut uns quants records... penseu-hi!

divendres, 5 de maig del 2017

Emprendre el vol



- Tan lliure que sembles, tan lligada al teu niu... - li deia jo


- Tan lligada que semblo, tan lliure que soc! - em respon l'oreneta. - I tu com et sents? - em pregunta.


- Ara sé que sempre som lliures, tant si ens hi sentim com si no.


- No som tan diferents, doncs - em contesta convençuda.

dimecres, 3 de maig del 2017

Iris als escorcells


Atapeïts, 
iris omplen de vida
els escorcells.




PD:
Recordeu d'anar enviant les vostres anècdotes abans del dia 13.
Bé si les deixeu en comentari el dia 13, també val, però trigaran més a sortir al recull de totes.

dilluns, 1 de maig del 2017

Apedaçades

Pedaços Niporepte 209 dins Relats en català













Apedaçades
de vida i esperança
fins dalt al cim.
............................................................Carme

Amb una vànova
han cobert la muntanya.
Que no es refredi.

.............................................................Xavier Pujol

Feliços són els pedaços
per sempre enamorats
dels sargits que els uneixen

.............................................................Joan Gasull

Sembrats de colors.
Cada bancal un matís,
xop de rosada.

..............................................................Maria Roser


divendres, 28 d’abril del 2017

Batalletes o nostàlgies blocaires

maig 2015 - final de la trobada Roda el món i torna al blog, al Zurich

Just d'aquí 15 dies, o sigui el dia 13 de maig, aquest blog farà 10 anys i al mateix temps la meva Col·lecció haurà arribat als 3003 moments col·leccionats. N'estic contenta i de moment, encara no tinc ganes de plegar... seguiré,  potser no tant sistemàticament. Ja veurem.

En aquests anys, de tant en tant, hem anat celebrant diversos aniversaris, amb jocs participatius i de moltes maneres diferents.

En Xexu, no fa gaire, ens convidava a explicar com havíem arribat fins aquí. I em va semblar un recull interessant d'històries relacionades amb el començament de la nostra aventura blocaire. I reinterpretant aquesta idea me' n va sortir una altra:

Jo us volia demanar, si em voleu explicar alguna anècdota, algun fet blocaire que recordeu especialment. Alguna història que us hagi xocat, que us hagi agradat molt o que us hagi agradat molt poc.

Per descomptat que començaré jo.  Però em costa de decidir. 10 anys estan plens d'anècdotes de tota mena. I al meu entorn blocaire s'han produït moltes històries.

Hi ha hagut personatges molt peculiars i no es tracta pas de dir noms, ni de revelar secrets de cap mena, però jo crec que sí que podem explicar les històries que ens faran recordar, riure o somriure o escandalitzar-nos un cop més amb allò de "com són la gent!".

Ara em venen al cap, com a cosa molt positiva, perquè m'ho passava pipa, els dies de la gala anual del premis Cat's. Era una nit que em connectava a l'hora prevista i ens aplegàvem un munt de persones comentant tots a la vegada i esperant la decisió que sortia dels recomptes de vots. Eren unes nits de somriures i de diversió.  Podria explicar alguna nit d'aquestes, com si fos un conte.

L'altra cara de la moneda eren, les trafiques que algunes persones feien per aconseguir guanyar un premi Cat's que no tenia cap altre valor que un petit logo que en deixava constància. Votar des de perfils falsos creats expressament per això, fer votar a tota la família encara que no haguessin vist mai cap blog en la vida, i després les queixes: les queixes absurdes de com funcionava el Cat's.  En fi, aquest va ser el final dels premis. Crec que a tots se'ns va anar acabant la paciència.  Per descomptat que a mi sí. Això no ho explicaré pas, en detall, ja està dit.

Les iniciatives blocaires, que sempre han estat moltes i diverses, una de les més recents, va ser "Quedem al Zurich?"  de la qual en va sortir un llibre molt maco i una trobada al Zurich espectacular per la gent que hi havia. Trobar-nos cara a cara sempre és un plaer. I totes les vegades i en tots els casos m'ho he passat molt bé. 

Hi ha hagut dos fets que em van cridar molt l'atenció, que va ser impactants, tot un xoc. Jo els vaig viure de prop i fins i tot vaig tenir l'ocasió de parlar  amb els protagonistes. I crec que, com que de tot en podem treure alguna cosa de positiu, a mi em van ensenyar a entendre una mica millor les persones i les situacions complexes, a no jutjar de pressa i a saber entendre raons que no són gens racionals, sinó ben emocionals i potser fins i tot irracionals.

El primer va ser el cas d'una persona jove que tenia un blog amb la seva identitat sexual canviada. Es va descobrir i evidentment es va escampar per la xarxa com un greu i un gran engany. Sí clar, era un engany, direu vosaltres. Sí. O no. La realitat era més trista que un simple engany. Algú que no es trobava bé dins la seva pell i que a causa de la dificultat de fer-ho en la vida real (era molt jove) va decidir canviar de sexe només virtualment i poder-se sentir d'aquesta manera, encara que només fos a la xarxa, en el paper que li agradava tenir. La llàstima va ser que algú va patir-ne conseqüències. S'havia enamorat d'una persona, que no era la que pensava que era. Quan veia la polèmica aquests darrers temps del famós autobús, contra els canvis de sexe, hi pensava en aquesta persona i el patiment que tot això deu suposar.

El segon cas va ser el d'una persona que a través d'un comentari trobat al seu blog, vam creure que havia mort.  Va ser trist, va ser un xoc, terrible i la bona notícia de després, que va ser que havia estat una falsa mort, ens va deixar a tots ben descol·locats. Alleugerits i enfadats a la vegada. Però el que em va agradar molt de la nostra Blog-colla,  ho he de dir, va ser la prudència, la sensatesa, la moderació, el silenci, el respecte.

Bé ... i tantes històries d'amor que hi ha hagut pels blogs... quantes, quantes, que no es poden explicar, però que en secret, secret, i amb els any he anat sabent, perquè m'han anat explicant. Vull fer arribar un agraïment a totes les persones que han confiat en mi, perquè sempre i en tots els casos l'ajuda és mútua. Jo faig el que puc i les persones em donen sempre informacions i coneixements valuosos sobre el funcionament humà, que mai no acabem de descobrir del tot. Aquestes històries són com un cofre del tresor molt amagat, molt amagat en una illa deserta. Però són. De tota mena: efímeres i duradores, amb final feliç o no tan feliç... però sempre intensament viscudes.

I la màgia de la xarxa, que va fer que un escriptor em regalés un llibre seu, perquè ja no es trobava a les llibreries i jo el volia llegir. I una connexió amb una persona no blocaire a través d'un post meu... que finalment va acabar amb una llarga amistat blocaire...  

I els llibres col·lectius, i els llibres individuals que m'han regalat molts amics dels blogs... tantes, tantes coses...

Alguna d'aquestes coses us explicaré el dia 13.

I vosaltres?  Quins records blocaires teniu? Ens expliqueu alguna anècdota que recordeu especialment?  Alegre, trista, divertida o entranyable... la que més recordeu.

Les recollirem totes el dia 13 de maig  a la Col·lecció de moments...

Les podeu deixar als comentaris, fer-ne un post o enviar-me-les per correu, com vosaltres preferiu. Si m'aviseu ... hi sereu!

dimecres, 26 d’abril del 2017

Camps de colza



El groc i el cel
i els caminants que passen
entre les flors.



























Retalls de llum
els grocs que ens enlluernen
als camps s'estenen.

....................................................Xavier Pujol


Grans extensions
que alegren la mirada.
La llum als ulls.

.............................................................Carme

Vols un reflex
d'aquest cel a la terra?
El d'aquests camps.

..................................................Helena Bonals




dilluns, 24 d’abril del 2017

Relats conjunts - Pont de G. Washington, Riu Hudson

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931

Seguint el relat de la Glòria...

Ben mirat, donat el cas, hi havia formes més còmodes de suïcidar-se.

Tornava poc a poc cap a casa, mirant d'esquitllentes el riu. Tot just feia uns breus instants i ja no podia sentir aquella atracció fatal per les aigües. Però com se li havia acudit una idea semblant?  Sort que l'ocell l'havia salvat d'aquell embruix.

Ara, més aviat tornava a sentir aquell doloret estrany i persistent al pit. Sempre havia sospitat que eren símptomes d'infart, però per més cardiòlegs que havia visitat, mai no li havien trobat res al cor. Es girava de nou, cap al riu, amb sensació d'estranyesa i d'irrealitat. Li semblava que la decisió, tan difícil ja estava presa, però encara no entenia gens, com l'havia pres.

Com podia ser que tingués tanta por de morir d'un infart poc probable i en canvi es volgués llançar al riu en plena nit quan no el veuria ningú?  Sempre s'havia considerat un covard. Ho era. Tenia por de tot: que la seva dona, de la qui estava tan enamorat, no l'estimés prou i per això l'havia perduda. Massa permissiu amb els fills per por que no li fessin prou cas i havien sortit uns bandarres. La traïció del soci, de l'amic de l'ànima, no, aquesta no era culpa seva. Segur? es preguntava. I si no havia estat una traïció?  I si era la seva manera tan poruga de veure-ho? I si el seu control excessiu li havia acabat la paciència? Els seus dubtes sempre eren infinits.

Calia tenir tanta por de tot, per acabar-se tirant al riu? Ara tenia temps lliure per endavant.  Aquest temps lliure, que havia augmentat la seva por, per no saber què fer tan sol i tan desprotegit. Doncs s'ho prendria com unes vacances, una ocasió d'or per fer una desconnexió i  un començar de nou.

Primer va investigar, va saber trobar un medicament prou corrent com per no necessitar recepta, que en una dosi elevada era mortal. Va comprar-se la dosi adequada i la va guardar al fons de la bossa de viatge. Ara anava segur. Si no se'n sortia, se suïcidaria, aquest cop, còmodament.

Però primer les seves vacances: llibertat absoluta de fer i desfer, ningú no li privava de fer res, ni l'obligava de cap manera. Muntanya, caminades (i no li feia gens de mal el cor, quin miracle!!!)  i la solitud que sempre l'havia espantat, aquest cop el va salvar. Va visitar valls i rius i llacs i colls i cims, sentint-se per primer cop tranquil i segur.

Al refugi, el noi que el portava li va explicar que buscava algú per ajudar-lo i per a poder fer torns, ja que ell estava molt lligat sense poder-lo deixar mai. Es va oferir a quedar-se i va començar una nova vida, senzilla, amb molt pocs diners, però amb molta pau: tenia casa, tenia feina, tenia un plat a taula. I companyia, sempre estimulant i diferent.

Va posar les seves pastilles al fons d'un calaix, convençut, que elles i l'ocell havien estat les seves salvadores. Saber que podia fer-ho, en qualsevol moment, li havia fet passar les ganes de fer-ho mai.





divendres, 21 d’abril del 2017

Jo em crec el que passa en una imatge


Vicenç Lafebre vist per Helena Bonals



Un llibre preciós autoeditat per l'Helena. 
Us en poso un tast. 
Aquest aforisme (o poema o text) és un dels meus preferits.

Gràcies Helena per compartir la bellesa!


dimecres, 19 d’abril del 2017

Proposta d'Antaviana

Desplegades les veles, 
els límits van ser molt estrets. 
La tempesta bullia 
a l'interior d'un mar massa tancat, 
i feia naufragar vaixells presoners 
en el meu món tan trencadís. 
Beu-me, sense més espera, 
beu-me, en rajolins de maregassa 
o pel broc gros de la calma.

dilluns, 17 d’abril del 2017

Ullà



Després de passar uns dies amunt i avall,
voltant per racons de món sempre bells,
magnífics, forasters,  amb la meva sensació
íntima que viatjar és fer "com qui passa de llarg",
ara vull trobar els colors de casa
reals o inventats, suaus o intensos,
i viure'ls poc a poc, per quedar-m'hi.

divendres, 14 d’abril del 2017

Crit

Niporepte 208 Tres esperits dins Relats en català
En un sol crit, 
s'uneixen esperits. 
Tons diferents, 
sota un mateix esguard
la por i la rebel·lia. 













PD: d'un diàleg construït a casa l'Helena

dimecres, 12 d’abril del 2017

Santa Magdalena de Perella



Pont sobre el riu que baixa ple
amb l'aigua fosca, com el cel.
Tresco el camí i el prat i el bosc,
sento el turó sota el meus peus.
Com núvols de cotó fluix
els branquillons encara nus.
El pas i el vol...

dilluns, 10 d’abril del 2017

Santa Magdalena i la masia Perella



Sensacions:
Jo també arrelo, quan sóc dalt del turó. 
Com els arbres, com la casa, com l'ermita.
No són pas els peus que m'arrelen, 
només el cor. 
Dalt del turó, sóc de la terra.

divendres, 7 d’abril del 2017

dimecres, 5 d’abril del 2017

Samarcanda d'Amin Maalouf

Us transcric tres citacions d'aquest llibre, sense gaires comentaris. 

La impressió que m'ha deixat aquest llibre és que és igual de quin segle parlem i és igual si és orient o occident. La política sempre està i estarà plena de joc brut i les bones intencions de les persones honestes s'estavellen un cop i un altre contra els que van de mala fe, a profit propi, i a dominar i controlar la gent. Siguin persones, interessos econòmics o altres estats, qualsevol poder és utilitzat contra la gent. En aquest cas Rússia i Anglaterra van fer els possibles per aturar la democratització del país i el que es pitjor:  ho van aconseguir.

Un fragment és polític, els altres dos amorosos.

"Si els perses viuen en el passat és perquè el passat és la seva pàtria, ja que el present els és una terra  estranya on no hi ha res que els pertanyi. Tot el que per a nosaltres és símbol de vida moderna o d'expansió alliberadora per a l'home, per a ells simbolitza la dominació estrangera: les carreteres, Rússia; el tren, el telègraf i la banca, Anglaterra; correus, Àustria-Hongria..."

...


"Quan me n'he anat, es deu haver adormit amb el somriure als llavis? Li haurà sabut greu alguna cosa? Quan la torni a veure i no estiguem sols, em serà còmplice o romandrà distant? Tornaré aquest vespre i en els seus ulls cercaré un aclariment."

...

"- L'estiu, l'hivern, te'n vas, tornes, et creus que disposes impunement de les estacions, dels anys, de la teva vida i de la meva. No has après res de Khayyam? <<De sobte, el Cel et pren l'instant que es necessita per humitejar-se els llavis>>"

dilluns, 3 d’abril del 2017

La prunera del meu carrer





Ningú no la coneix pel seu nom.
Humil i salvatge 
desafia reptes vertiginosos:
La verticalitat del sól,
la pineda que l'ofega,
l'asfalt que l'empaita.
Cada any, pel març ens regala les flors
i cada estiu les prunes petitones com cireres...
I tampoc així, ningú, al barri, 
no la coneix pel seu nom.

divendres, 31 de març del 2017

Joc d'Antaviana: El bosc de bambú

És buida, l'espera. 
El món s'allargassa cel amunt, 
mentre la claror verda ens cau, 
com una pluja brillant,  
damunt de cada absència.

Ha quedat un rastre pel camí

i no hi ha temps que el pugui esborrar.
Resseguim empremtes invisibles.
Les marrades i les aturades a cada revolt
són l'impuls renovat de seguir caminant.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari