dijous, 30 d’octubre del 2014

Quedem al Zurich? (Ei! Tenim Carta de la Laia!)




Estimada Carme i tots els amics blocaires,

M'han dit que us interesseu pel Cafè  Zurich,  per això us explico la meva història.

El meu somni era escriure un novel·la. No sabia pas si n'era capaç, la veritat és que no tenia temps ni de comprovar-ho, no tenia cap feina fixa i feia un munt de coses disperses. Les feinetes que em sortien em feien perdre un munt de temps, cap aquí  i cap allà per molt pocs diners. Quan em va sortir la feina de netejar aquest cafè on jo, sempre, m'imaginava escrivint i observant la vida, per buscar idees, no m'ho vaig pensar gens. Vaig dir que sí.  No era la meva feina, netejar terres  i vidres  i lavabos, clar que no, però prou que havia après a netejar, a casa. 

La meva feina tenia dos horaris ben diferents. Al matí, de 6 a 8 abans d'obrir, era l'hora de fer la neteja general i deixar-ho tot en perfecte estat  de pulcritud.  Aquesta era avorrida, però la resta d'horari de 8 a 1, la feina era, a part de mantenir net tot el que ja havia netejat,  servir,  si els calia ajuda. I era en aquestes hores que jo podia escoltar converses, observar la gent i pensar en la meva novel·la. No podia prendre apunts, però no hi feia res, tenia bona memòria.

Ara bé,  les coses passen quan passen i va ser a un quart de vuit del matí, quan encara estava sola al local, quan va passar-me allò, aquell fet  inexplicable que em vaig prometre mantenir en secret, a no ser que algú  m'ho demanés amb un bon coneixement de causa. Però no tinc arreglo i ara em moro de ganes  d'explicar-vos-ho.  Passant el drap per la fusta que fa de base a la barana de l'altell, se'n va desprendre un tros i allà dins van sortir uns papers antics. De paper esgrogueït i escrits a mà, amb una tinta blava, esborradissa. Aleshores, no em vaig sentir autora  de cap novel·la, sinó protagonista. Papers antics?  Si  aquell local no era antic, era relativament nou... Volia dir que algú ho havia trobat i ho havia tornat a deixar al mateix  lloc, després de reconstruir-ho? Que misteriós...

Jo, la Laieta, la investigadora,  acabava de convertir  la meva  vida en una novel·la,  explicaria la història d'aquells papers si aconseguia esbrinar-la  i si no, què  coi?  me la inventaria!!!!

No us ho creureu, els papers parlen d'una Laia, com jo, increïble, no? Devia ser filla o neboda del comprador del Zurich, perquè es deia Valldeperas, com ell. Datats a 1920... quina feinada se'm gira!!! Parla de quan el Zurich era una xocolateria, al costat de l'estació del tren de Sarrià i de com es va convertir en una cantina i una cerveseria.  I aquella Laia tenia tot just 15 anys i sembla ser que qui escrivia aquells papers era algú que se l'estimava  molt. Qui devia ser? 

Hauria hagut d'esperar  a tenir la investigació més  avançada per escriure-us, però  no he tingut espera. Us tindré al corrent. Ara vaig a fer una foto a l'aparador de l'Empòrium, que diu que tanquen. El meu pare tindrà un disgust.

Cordialment  i amb moltes  emocions.

Laia Magrinyà

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Postal nº 12 - Camí de ronda de Calella a Llafranc

-Miro el mar per un forat
-El mar tan gran, no t'hi cabrà..
- Hi cap el blau
- No tot el blau...
- Bocins de pins
- Són massa alts...
- I la teulada
- És massa ampla...
- Retall d'un món que vull guardar.
- Aixeca el cap
- Oh! Hi ha el món sencer.
Ara tu abaixa el cap
- Bocí de món per emportar.
................................Carme




"Encara que la teva finestra sigui molt petita, el cel és igual de gran"

Àlex Rovira i Francesc Miralles de "El laberint de la felicitat"

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Camí pels camps


D'una fotografia de sa lluna

Caminava, a pas lent, 
Assaboria... 
el contacte dels peus a terra, 
i la carícia que el paisatge, 
tan plàcid, 
representava per la seva mirada. 
 Es perdia en els torrats més llunyans, 
 deixant-s'hi anar, com si volés... 
I li semblava retrobar-se 
 en els colors més propers i lluminosos, 
 com en un aterratge suau dins d'ella mateixa. 

 I el pensament, sempre tan present... 
havia callat, per mirar la calma. 
 ..............................................................carme 


 I la calma l'omplia 
 sense passat ni futur 
 només silenci i bellesa. 

 Una sensació de plaer 
 de sobte la va envair 
 sense saber com i quan 

 Era terra, llum, color 
 era pau i harmonia 
 no era res i ho era tot 
..........................................................sa lluna

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Postal nº 11 - Cala Pelosa


















Aquestes barques eren boniques i estaven en bon estat. No eren en absolut restes de cap naufragi. Però ella tenia aquestes paraules i aquesta sensació dins del cap. Les mirava i recordava el seu viatge a la Bretanya, quan realment, sobre les  platges hi havia moltes restes de naufragis, restes de barques  que ningú no retirava. Diu una llegenda bretona que les barques que es podreixen a les platges, es reconstrueixen dins de l'aigua per embarcar fins al paradís les ànimes dels mariners morts a la mar. També diuen que aprofitant de mica en mica els trossos per a construir barques noves, continuen fent  molt més servei que no pas enviant-les a un desguàs immediat. 


Les mirava, tenien una pintura en bon estat i, en canvi, ella veia un naufragi inexistent. Veia fora allò que duia a dins. Un naufragi, una mort interior, i també un renaixement. Només caldria girar les barquetes de cara amunt perquè ella les deixés de percebre d'aquella manera. Igualment, només havia hagut de girar els seus pensaments, cara amunt per veure'n els buits i els plens i poder-s'hi encabir ella mateixa tal, com era i no pas com els altres creien que era ni com volien que fos.


dijous, 23 d’octubre del 2014

Quedem al Zurich? (Millor que no quedem al Zurich)

Una proposta de la Gemma 

- Quedem al Zurich?

Quantes vegades, la Júlia havia pronunciat aquella frase? Voleu saber-ho? Doncs un munt, (qui sap si 20 o 25) i mai no ho havia aconseguit. El Zurich, el lloc per excel·lència de trobades, de noves coneixences, de desvirtualitzacions o de vells amics. Ella no hi havia quedat mai amb ningú.
De respostes  n'havia rebut  un munt, totes diferents,  en tenia tot un catàleg:

- No, que sempre està ple!
- Nena, que m'has pres per  un guiri?
- Però si és un lloc terriblement vulgar!
- Trigaran un munt d'estona en servir-nos
- Posats a quedar a la Plaça Catalunya, prefereixo  que quedem al Farggi.
- Que poc original, tothom queda  al Zurich!
- Al Zuuuuuuriiiiiich?  Ai!  No!!!!

I així, podria seguir, fent inventari.

Al final, ja va veure  que el Zurich, tan famós, tan conegut, tan vist i tant creuat cap aquí i cap allà,  quedava  fora del seu abast. Per això,  ara, ja ni s'ho proposava. Més aviat li semblava que li podia  donar mala sort, havia fet creu i ratlla. 

Ara,  doncs, li passava just  al contrari, temia que algú li proposés el Zurich, perquè es trobaria en tot un compromís personal, li caldria aprofitar la ocasió?  O millor defugir riscos innecessaris? La seva mare,  li deia que quan una cosa costa massa d'aconseguir és que potser no convé.  
I aquell dia, estava intranquil·la, sabia que havia de quedar per aquella zona i no sabia què dir, ni què fer, per això va fer un sospir d'alleujament quan ell li va dir:

- Quedem a Canaletes?

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Cabana als aiguamolls de l'Empordà


Llueix el lluert
i llisca com un llamp.
Mullades les  herbes.

Llàgrimes cauen
de llargues llances
sobre l'aiguamoll.

Llampecs de llum
aïllen el llast
llenques de llibertat.



dilluns, 20 d’octubre del 2014

Postal nº 10 - Colera


















La Itziar, no sabia com distingir els moments feliços dels moments  tristos quan pensava en la seva  història, en la seva història d'amor ja acabada. Cada moment feliç que havien viscut duia dins una llavor d'aquesta incomprensió, d'aquesta manca de comunicació que patien. I cada  moment trist, duia dins la il·lusió de poder-lo resoldre i tornar a ser feliços...  i entre aquests extrems, tot de moments amb felicitats o tristeses escalonades  a diferents  nivells. 

dissabte, 18 d’octubre del 2014

dijous, 16 d’octubre del 2014

Postal nº 9 - Camí de Cadaqués

Terra blanca, terra negra,
d'oliveres i de flors,
tens el mar que t'acarona,
et banya i et treu les pors.

El vent del nord et despulla
i neteja els teus  colors.

............................Carme








Esgarrinxen els quers,
i la terra s'agarriga.
És tardor a Cadaqués.
Quan la cala és adormida.


...................................................Xavier  Pujol

Cadaqués ets perla blanca
que enamores des del mar,
quan bufa la tramuntana
les ones volen ballar.

....................................................Maria Roser

dimarts, 14 d’octubre del 2014

Sant Llorenç de Montgai


Vora el pantà, les oques presumides esperen les visites. Uns infants arriben. De lluny les criden:

-  Hola, oques!

I les oques contesten, una vegada, podria ser casualitat, contesten dues, tres, quatre, cada cop contesten. Per segon cop a la meva vida he constatat que les oques contesten als infants quan les saluden. Als grans, no ho sé, no els he vist mai saludar les oques.

Els nens els portaven pa.  Però  devien anar  tipes  i no en van fer gens  de cas, del pa... dels  nens sí. Se'ls miraven i s'hi apropaven una mica. I hi parlaven. Amb les seves veus d'oques i els seus sons d'oca, però contestaven.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Postal nº 8 - Camí de ronda

Copiat de la versió de Paint, amb retolador




Versió antiga de Paint
No n'havia menjat mai, de figues. Havia contemplat les flors. Havia vist l'escultura viva de les seves pales retallar-se a contrallum dels blaus. Havia vist  com maduraven un cop i un altre. Sense tocar-les.

Les figues eren tan vermelles, d'aquell vermell una mica  morat  que fa tant de goig i va pensar que podrien ser bones.  Va provar d'agafar-les  amb molta cura,  vigilant de no tocar les punxes que tenien i que sortien a petits ramells de tres o quatre, de la pell.

Hi ha punxes  que es  veuen i les podem evitar. Però no va poder evitar les  punxes  invisibles  i se'n va omplir els dits.

No se les va menjar pas, va estar  prou ocupada  intentant alliberar-se  de totes les punxes que tenia a les  seves mans.

dissabte, 11 d’octubre del 2014

Pantà de Sant Llorenç de Montgai


Sentia el vent directament damunt del rostre, ningú semblava sentir-lo, a part d'ella mateixa. Però ella els veia, a tots, protegits del vent que oxigena i allibera, gorres, ulleres, passamuntanyes, cara tapada. 

Li demanaven que demostrés que existia  el vent, que els assegurés que el vent era bo, que era net, que els faria bé i no mal. I ella no podia demostrar-ho.

Però sentia el vent directament damunt del rostre, amb certesa i també  amb alegria: camí  del cim.  

dijous, 9 d’octubre del 2014

Postal nº 7 - Cap Norfeu



















Vertigen inútil
d'abocar-me al buit,
d'aquesta distància infinita.
La terra  em sosté.
Només trec el cap
per veure si hi ets.

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Lluert




Verd, el lluert
Entre les herbes, 
verd i lluent.

Posa, tranquil
sense pressa ni por
ens dóna el temps.



dilluns, 6 d’octubre del 2014

Postal 6 - Torre Norfeu

Torre enrunada.
En el punt més alt
de l'existència.
Cada pedra du l'orgull
del seu gest,
de la seva història.
No reconstruïm.
Simplement som.
Dalt del turó, tocant el cel
i ran de mar, o ran de terra.
Som, encara.


dissabte, 4 d’octubre del 2014

Un regal inesperat...

No celebro res...  no és el meu Sant, ni el meu aniversari, ni tan sols l'aniversari del blog. Tot i així aquest setembre, a més a més del regalet dels responsables dels Relats  Conjunts. En McAbeu me n'ha fet un altre. No em negareu que aquesta història, inspirada en la pintora, és un gran regal!!!

MOLTÍSSIMES  GRÀCIES,  MC!!!

Us copio el seu post,  agafat  directament del seu blog Xarel-10


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Aix-en-Provence" (Carme Rosanas - 2013).

Un homenatge a la nostra amiga blogaire, al qual m'afegeixo amb un relat que més que estar inspirat per la pintura està inspirat per la pintora. :-)



AFICIÓ O FEINA

Li agrada molt pintar i aprofita qualsevol ocasió per fer-ho. No és estrany veure-la amb el llapis òptic damunt la seva tablet, esbossant les cares dels altres passatgers del tren que cada matí la porta a la feina o aprofitant l'estona de després de dinar per dibuixar, amb retoladors i en un petit bloc, aquelles primeres flors que omplen de color el parc que té davant del despatx on, per culpa de la crisi, cada vegada ha de passar més hores per poder-se guanyar la vida igual que abans.

De totes maneres, és durant les vacances quan més es pot dedicar a la seva afició i mai s'oblida de posar a la maleta la capsa de les aquarel·les i el bloc gran de dibuix. Li agrada descobrir petits racons de les ciutats que visita i passar-hi el temps que calgui mentre els seus pinzells van convertint la realitat que es mou al seu davant en traços de color damunt el paper. I justament això, és el que està fent ara en aquesta placeta d'Aix-en-Provence. Ha passat uns dies meravellosos recorrent la Provença francesa i ha pintat un bon grapat de quadres amb els paisatges de la Costa Blava, però no volia marxar sense dibuixar aquesta petita plaça mig amagada però plena de color i de vida. Fa estona que s'hi dedica i ja té el quadre gairebé acabat. Perfeccionista com és, el resultat no li fa el pes del tot: Que si la taula de la dreta sembla que «voli», que si l'arbre una mica també, que si no ha deixat tots els espais en blanc que caldria... Però en general, n'està ben satisfeta. Aquesta plaça li va arribar al cor pels colors: Pel vermell dels tendals dels bars, pel verd de les fulles dels arbres, pel blau de les finestres de les cases... i tots aquests colors són al seu quadre, d'això no n'hi ha cap dubte. Decideix doncs que pot donar la feina per enllestida i que és hora de tornar cap a l'hotel.

Quan es mig gira per començar a recollir les aquarel·les i tots els altres estris que ha deixat sobre el banc on seu, s'adona que just al darrere hi té un home que la mira somrient. No sap quanta estona fa que hi és ni que vol, però li torna el somriure i el saluda:

- Bonjour!
- Bon dia!. No s'estranyi que li parli català, jo també ho sóc i l'he sentida a vostè mentre s'acomiadava dels seus acompanyants per quedar-se aquí pintant...
- Caram!. Així fa una bona estona que m'observa...
- Sí. No he pogut evitar quedar-me a veure-la pintar. Sóc un expert en art. De fet, tinc una galeria a Barcelona.
- Bé, no sé si això que faig jo es pot considerar «art»...
- I tant que sí. No en dubti ni un moment. Amb aquesta estona que fa que l'observo, ja li puc dir que té força potencial i que s'hi podria dedicar professionalment.
- Vol dir?
- Naturalment. Si es volgués posar a les meves mans, li garanteixo l'èxit total. Primer, hauria de deixar de dibuixar en un bloc de paper i fer-ho sobre tela, sempre es poden vendre més cars els quadres que els dibuixets...
- Ah!. I després?
- A continuació s'hauria de dedicar a pintar llocs més coneguts que aquesta simple placeta mig perduda. La gent sempre paga més si el quadre és d'un lloc que pot reconèixer. No pateixi, jo mateix li diré que pot pintar i que no...
- Està bé. I després?
- Després faríem una exposició a la meva galeria. Amb els meus contactes i força publicitat, li asseguro que ho vendríem gairebé tot.
- Caram!. I després?
- Doncs després tornar a començar. Vostè faria els quadres que jo li digués i quan jo li digués per exposar-los a la meva galeria. Però amb la diferència que, com ja seria una pintora coneguda, aquesta vegada els podríem vendre més cars i en conseqüència guanyaríem molts més diners.
- Cosa que no està gens malament. I després?
- Hehehe!. Encara no en té prou?. Doncs aleshores ja tocaria descansar, dona!. Després se'n podria anar de vacances i fer el que més li agradi, per exemple.
- Ah, miri!. Doncs així no cal ni que ens hi posem perquè ja és això el que jo estic fent aquí: Vacances i gaudir del que més m'agrada!!
- Bé, escolti... em sembla que no ha entès el que jo volia dir...
- Al contrari, jo diria que ho he entès perfectament. Jo pinto per distreure'm, per divertir-me, per passar-m'ho bé en definitiva. I el que vostè em proposa ni és distret, ni molt menys és divertit i de cap manera m'ho passaria bé si acceptés la seva proposta. No li dic que les exposicions i la "fama" no estiguin bé, però no és això el que jo busco en la pintura ni en la vida. Diuen que "no hi ha cap pa que no costi una coca" i em sembla que aquesta coca que vostè m'ofereix la pagaria massa cara. I ara si em disculpa, m'esperen a l'hotel. Bona tarda tingui...

dijous, 2 d’octubre del 2014

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari