dimecres, 29 de gener del 2014

Escena inesperada i post participatiu


Un bon matí de diumenge, sense  estar preparada per una escena semblant. Em vaig  llevar i el vaig veure: el dibuix llençat,  a punt de cremar. No no era  meu,  era seu.


Volia reinventar-se, començar de  zero, cremar  totes  les  referències  anteriors...

Us  demano de participar  d'una  de les  dues  maneres.
1.- Proposeu un títol  per la imatge
2.- Proposeu un microcontre

Han participat  des del seu blog:  

En XeXu amb el seu relat: Gentelman
La  bruixeta  amb el seu relat:  Atrapada
Sa lluna amb el seu relat:  Lladre  refinat
En Garbí  amb el seu relat: Cremada
L'Assumpta amb el seu relat: Mala sort, Camargo 
La cantireta amb el seu poema: gu(ant)
El McAbeu amb el seu relat: Significant vs. Significat
La Montse-Arare amb el seu: Microconte (o no)
L'Elfreelang amb el seu:  Home dibuixat


Els que  ho heu deixat  als comentaris,  els trobareu als  posts  següents... 

38 comentaris:

  1. Escriure, escriure! I de retruc també inventarem un títol, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, sí, fantàstic!!! Les dues coses... ara vaig cap al Bona nit, que ja l'he vist a punt!!!

      Elimina
  2. Jo opte per la fàcil.


    La torrada

    En acabar el dibuix, molt satisfeta de com li havia quedat, l'havia deixat damunt el seu escriptori, per donar-li una sorpresa.
    —Marieta, vols portar-me la capsa de mistos? He d'anar encenent la llenya per torrar la carn, que si no, es farà tard! I aquestos estan a punt d'arribar.
    —Sí, Pep! Ara te'ls porte. Escolta! Que no has vist res al despatx?
    —Si he vist? Què havia de veure

    ResponElimina
  3. És engrescador, a veure si aquest vespre m'ho poso...

    ResponElimina
  4. A partir de la lectura d'en Xexu i la imatge m'ha sortit això:

    Amor en flames

    L'havia desitjat tota la vida en secret i, per fi, aquella nit inesperada el va tenir entre els seus braços. Va ser una nit plena de besos, abraçades, paraules de foc a cau d'orella, gemecs, crits de plaer i desig. L'endemà, quan es va despertar, només va trobar els seus guants de pell i el barret amb el llaç damunt la tauleta de la cambra. Ni rastre d'ell. No volia que aquella imatge buida fos l'últim record de l'home que havia estimat i va calar foc a la cambra.

    ResponElimina


  5. El títol de la imatge:
    "Les mans toves surten del cap."
    (Idea per a un retrat surrealista)

    El microconte:
    Fa molta fred, és final de mes, el repartidor de publicitat tenia pressa per tornar a casa i ens ha omplert la bústia amb un munt de fulletons de propaganda d'en "Massallera de Vic, barrets i complements".
    Ara ja tenim paper ... per encendre la llar de foc uns quants dies.

    Bona tarda Carme :)




    ResponElimina
    Respostes
    1. De quan la publicitat serveix per alguna cosa... bon relat, gràcies!

      Elimina
  6. Títol:- Complements a la brasa.

    Microconte:
    La llar de foc havia quedat somorta i calia revifar-la. La Berta no s'ho va pensar dues vegades, i va decidir que un dibuix amb un barret i uns guants, farien més caliu que el paper blanc. Al vespre, l' Antoni, anava desesperat buscant la foto que havia de presentar al concurs. Mentre, la Berta atiava el foc i s'escalfava les mans...

    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Simètric al del Pere... ara per ser justa, hauria de dir: dones!!!

      Bona nit, M Roser.

      Elimina
  7. HI HAVIA UNA VEGADA...

    Un artista amoïnat per què feia dies que no tenia cap idea, rondava neguitós per tota la casa, de sobte davant d'aquella taula, tot mirant la xemeneia, visualitza el poema:

    Som quelcom
    en tant que existim,
    demà serem pols

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les idees vénen als llocs més impensats... gràcies, Montse!

      Elimina
  8. Et deixo el meu al BLOG

    Aferradetes de bona nit!! :)

    ResponElimina
  9. Ui, ara m'hi poso, a veure si surt alguna idea!

    ResponElimina
  10. Pots comptar amb mi. Si m'arriba la inspiració, dissabte publico alguna cosa al meu blog. (i si no m'arriba també)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Passaré dissabte pel teu xarel-10. La inspiració a tu no et falta mai...

      Elimina
  11. EL MILLOR DIBUIX DE LA MEUA VIDA.

    Estic content, cansat però content pel resultat, he posat tota la meua energia en ell, durant anys no he fet altra cosa més que dibuixar-lo, però ha valgut la pena...

    Sí, han segut anys durs, ho he invertit tot i m'he quedat sense res per veure'l per fi acabat... Vaig deixar el treball, vaig aviar de casa a la dona i els fills per a què no em molestaren... I en el tram final vaig haver de vendre tot el que tenia per a no morir-me de gana i cremar a poc a poc la casa per a no morir-me de fred...

    Però sí, no hi ha dubte, ha valgut la pena...





    Esta és la meua aportació, Carme. No sé si t'agradarà, ho he fet ara mateix, en uns minuts, però és que no volia estar-me tota la vida per a escriure'l... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ximo, em sembla fantàstica la teva aportació, des del punt d e vista d'un dibuixant... ;) espero que mai no arribis fins a aquest punt per cap dibuix... he, he he...

      El poso a continuació dels altres...

      Elimina
  12. Aquí tens el meu:

    A la foguera!
    Aquell era l'últim. I així, l'única prova cal·ligràfica inqüestionable que el podia vincular a la seva autèntica identitat va quedar reduïda a cendres.

    ResponElimina
  13. Canvi d'identitat!!! Un relat ben original, el poso també a continuació dels altres, Gerònima

    ResponElimina
  14. Volia destruir aquell dibuix, l'únic record d'aquell pare inexistent, que no era tot un senyor, com la mare li deia, ni havia marxat a Austràlia per mirar de prosperar, ni havia mort heroicament per salvar els seus companys.
    Morta la mare ho havia descobert: va marxar cames ajudeu-me en saber que aviat seria pare. No era tot un senyor. Ni tan sols tot un home. I tampoc dibuixava gaire bé.

    ResponElimina
  15. Glòria, t'ho poso en un post, a continuació dels altres... Gràcies...

    Aquest dibuix és una passada, jo crec que al menys se li ha de reconèixer que això sí que ho feia bé... he, he, he, bé, faig broma, Glòria, el dibuix està molt bé, és c ert, però el teu final està perfecte per tancar el conte.

    ResponElimina
  16. Hola Carme,

    Arribo després d'una setmana out blogaire per raons diverses de feina i reunions. Ara mateix (que no vol dir que no pugui inspirar-me en el futur) em veig incapaç de fer un microconte però havia pensat un títol, tal i com proposes: Què no pot ser cendra?

    Qui sap si a partir d'aquí poden sortir bons escrits!!! Segur que moltíssims!!! aviam si en puc llegir uns quants

    petons!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'amoïnis ni gens ni mica... el teu títol dóna per a reflexionar-hi molt i treure'n com tu dius molts escrits!!!

      Gràcies!!!

      Elimina
  17. ui Carme vaig tard.....a veure si em surt quan ho tingui t'ho poso aquí o ho publico al meu blog? , bé ho publico al blog i ara torno i et poso l'enllaç

    ResponElimina
  18. acabat de fer
    http://sidubtosoc.blogspot.com/2014/02/lhome-dibuixat-cisant-una-canco-post.html

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari