dilluns, 30 de juliol del 2012

Ordino


D'una foto  treta  de les  Metamorfosis  Andorranes.  Com era  la plaça  d'Ordino  fa  molts  anys.

Ordino va ser  el primer  lloc  que vaig  conèixer d'Andorra.  El  meu pare  exiliat polític  a  l'any  58,  se  n'hi va  anar  a viure.  Començar  de  zero,    en un lloc  desconegut  i quatre  fills  no devia  ser  gens fàcil,  però per  mi   (que  tenia  6  anys quan ell  se'n va  anar,  sol,   i 8 quan hi  vam poden anar  nosaltres)  era  un món nou  i   interessant.  De  la  Gran via de  Barcelona  a  Ordino  era  un canvi espectacular.  Aquesta  foto  i aquest  dibuix  crec  que  encara  són  de més  abans  que  el 58.  Però  quan jo hi anava  a veure  el meu pare,  Ordino era,  encara,   un poble  molt  petit  i tenia el riu,  preciós, i la riera de  Segudet  a tocar  d'on estàvem  i els prats  per  córrer  i  les grandalles  al mes  de maig. I un forn  on feien una  coca  de pa  boníssima,  que  a  vegades  ens  compraven per  berenar.

40 comentaris:

  1. Temps difícils que ens van ajudar a créixer com a persones. I uns records que tenim ben guardats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades massa guardats els tinc jo els records... Noves Flors, no sóc massa de recordar, a no ser que em trobi algun estímul o algun fil per estirar.

      Elimina
  2. Un lloc preciós, Clar que quan vas als llocs per obligació... Realment ben diferent a la Gran via, però crec que ja sento l'olor de la coca, i el pas de l'aigua de la riera

    ResponElimina
    Respostes
    1. He de dir, que a casa meva tots ens hi vam trobar bé de seguida. Andorra fa 50 anys era molt diferent d'ara. Molt més bonica, menys espatllada.

      Elimina
  3. Diria que no hi he estat mai, com a molt hi devia ser de tan petit que ja ni ho recordo, quan estiuejàvem a la Cerdanya. A saber les escapades què feien els pares arrossegant-me a mi també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi Ordino, sempre serà una mena de paradís, encara que l'hagin espatllat una mica...

      Elimina
  4. Records d'infantesa... il·lustrats ;-)

    Quan ets petit, tot pot ser vist des d'una forma positiva (crec)... A vegades he vist imatges de llocs en guerra on els infants juguen i riuen... i potser no poden anar ben alimentats, o potser passen fred... però, en aquell moment, juguen i riuen :-)

    És una sort que els records que et queden d'aquella època siguin tan macos! ;-)) Mmmmmm què bona la coca de forner!

    (Ostres, quina xafogor que fa avui! Segur que a Ordino dormen més fresquets!) ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que sí, que dormen fresquets... i sí ho vam viure de manera molt positiva.

      Els bons records queden ben repartits entre la Plaça Tetuan i les muntanyes. :)

      Elimina
  5. En el 58 vaig néixer i tinc els meus primers records del 62, ballant per les festes del patró i sortint a corre-cuita quan em vaig adonar que els adults havien fet una rotllana al meu voltant.
    Imagino que quan ets tan petit no ets conscient de la situació familiar, juguem i tot és nou per nosaltres.

    M´ha encantat aquest post, dins les dificultats, records entranyables de la teva infantesa.

    Uns bessets preciosa!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El meu pare era un home d'acció, valent i decidit... tot i les dificultats, juraria que no ho va passar excessivament malament. La meva mare una mica pitjor, la veritat. Nosaltres, no. Ens va agradar Andorra, de seguida.

      Petonassos, lluneta.

      Elimina
  6. un bon país encara que no és pugés gaudir del tot per la tristesa de les separacions polítiques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Joan, crec que per tots va ser més dur els dos anys de separació (amb el pare) que no pas el trasllat. :)

      Elimina
  7. un preciós record cridat des del teu dibuix...un petó, bonica!

    ResponElimina
  8. Records de temps d'exili; què dur devia ser, tot i que si més no ereu sentimental i geogràficament al costat del país, i en un de ben bonic...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí érem ben a prop, (no tant com ara) que ni els cotxes ni les carreteres no eren com ara, però a prop de totes maneres. Recordo que el viatge era de més de quatre hores, alguns cops gairebé 5.

      Elimina
  9. D'Ordino els records que em queden són força més recents, aprendre a esquiar 4 diumenges seguits. Quan ara vaig per Andorra em costa trobar els records d'infantesa que hi expliques.
    Però si retrocedim al 62 i la gran nevada de Barcelona, "Las autoridades" bé van córrer a demanar ajuda a Andorra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recordo perfectament la nevada del 62 (des d'Andorra, clar!) miràvem les fotos als diaris, i ens semblava increïble. I també recordo que Andorra va deixar les seves màquines de treure neu. :)

      Elimina
  10. M'ha agradat moolt aquest dibuix Carme! ui dec ser de les poques persones en el món que mai ha anat a Andorra....hi haurem de posar remei

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si vas a la muntanya, encara val la pena, per quedar-te a peu pla de carrers... dona, no gaire... :)

      Elimina
  11. Vas estar vivint a Andorra?? Oridno és un poble molt bonic! Aquest Nadal ja hi tinc pensada una escapadeta..... ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí! 10 anys, dels 8 als 18... tota una vida d'experiències i d'amics que encara tinc!

      Elimina
  12. Caram Carme, a poc a poc anem desgranant les nostres vivències, i ens apropem cada vegada més. Exili, pors, canvis, i avui records que són la base del què som!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada recordar, potser precisament perquè no ho faig gaire sovint. No hi tinc gaire tendència... i he d'aprofitar les ocasions que m'hi porten, com aquesta foto antiga.

      Elimina
  13. Ostres, Carme, quina diferència, la plaça, tal i com està ara! M'ha agradat conèixer aquests esquitxos del teu passat; et sabia andorrana però sense més detalls.
    Me n'hi vaig el dilluns dia 6, durant vuit dies. Hi ha pensada una ruta circular de 3 Km. que surt precisament d'Ordino. Si la faig ja te'n parlaré.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nosaltres, aquest any, la trobada amb la colla la fem a Pessons.

      Una abraçada!

      Elimina
    2. Uff, els Pessons... D'una gran bellesa una mica agresta, però molt cansat una vegada a dalt, per anar d'un estany a l'altra. No crec que repeteixi, tal i com està la lesió del nervi ciàtic de la cama; em quedaré amb rutes més senzilles, especials per a les iaies amb bastó:) Ah, i recordo que hi havia uns cavalls molt macos i molt mansos que es deixaven tocar!

      Elimina
  14. Caram Carme, vas viure a Ordino, de petita? Doncs segur que també tens bons records d'infantesa, ja que la mainada, normalment, té com a prioritat jugar com més millor...
    Suposo que pels teus pares, l'exili no devia ser agradable, però els que van viure la postguerra aquí, també les van pesar ben magres...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, viure, viure, no. Hi anàvem durant dos anys que el meu pare va viure sol allà, a veure'l. Per vacances, viure a temporades... quan vam anar-hi definitivament ja no vam viure a Ordino sinó a Andorra la Vella.

      Elimina
  15. L'Andorra que jo conec es la de pla de carrer, botigues i més botigues, però sempre m'han atret les seves muntanyes. Fa gairebé dos anys que una neboda s'hi ha traslladat per motius de feina. Hi s'ho passa dallò més be esquiant a l'hivern, que quasi no li veiem el pel, vaja. Ven diferent de l'estiu que enyora els banys d'aigua salada.
    Quan puguem disfrutar d'uns dies de muntanya andorrans pensaré en Ordino segur que te uns voltants preciosos. Me'l recomanes?

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí!!! Les pistes d'esquí que han espatllat molt la muntanya, també han proporcionat accessos per als cotxes fins a llocs ben bonics i tots els voltants carretera amunt, vagis on vagis són bonics.

      Elimina
  16. No hi he estat mai a Ordino, algun dia, algun dia.
    Nova modalitat de dibuixos? o és el pas previ de l'aquarel·la?
    Aquest cap de setmana m'han vingut moltes ganes de dibuixar els racons del cap de Creus, xò no duia llapis!!! una cosa més a dur al bolso!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que el vaig treure d'una foto en blanc i negre vaig decidir deixar-lo així!

      Una cosa més a dur al bolso, i tant llapis o punta fina! Sempre!!!! :)

      Elimina
  17. Quants records, quantes vivències!
    Gràcies per compartir-les amb nosaltres, Carme.
    El dibuix amb blanc i negre té una gran qualitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Glòria! Potser li falta un matis de gris... que no sé si sabré trobar!

      Bona nit, Glòria!

      Elimina
    2. A mi m'agrada aixi, tan...rotund. Sense matisos.

      Elimina
  18. Caram Carme... si abans t'he parlat dels records personals (en el post de després d'aquest... ja veus, vaig a la inversa) ara ja m'has deixat frepat amb la història d'exili del teu pare.

    Per cert, veig que l'afició pel dibuix ja et ve de molt temps enrere! Tens un pedigrí, eh? ;p

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no, no, no... l'afició al dibuix és recent (tot just de 3-4 anys) el vaig fer fa pocs dies de la foto antiga. :)

      Segueixo les metamorfosis andorranes que m'agrada molt, perquè hi tinc molts records i m'agrada veure les dues fotos comparades. En veure Ordino em va venir l'impuls de dibuixar les dues versions.

      Potxonet, guapo!

      Elimina
  19. Ufff, jo hi vaig estar, però ja fa tant temps que potser ja seria hora que hi tornés a fer una visita.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari