dijous, 9 d’abril del 2009

Lumna

Lumna, tenia una parada al mercat de Fes, venia verdures i fruites. Aquesta parada era tota la seva vida. Hi dedicava tota la seva il·lusió i energia. Tenia molts clients i li passava el temps de feina molt ràpidament. Els coneixia bé i sabia els seus costums i allò que més els agradava comprar.

Se sentia feliç quan podia oferir-los-hi allò que més els agradava. Aquestes pomes són les més dolces -deia ella- a qui les desitjava dolces, les àcides són aquelles - li deia a l’altre que les volia així. Com vol els kiwis, que siguin tous, o una mica més consistents? Quan algú marxava content i amb un somriure als llavis, ells ja desitjava que tornés.


Tenia preferències, és clar, hi havia clients i clientes que li hauria agradat veure’ls cada dia, d’altres eren més indiferents i no somreien tant. En les estones buides, quan no tenia clients es preocupava i pensava què hauria de fer per tenir sempre la parada plena de gent i també pensava què hauria de fer perquè els clients que ja tenia vinguessin més sovint a comprar.

Hi pensava, hi pensava. A vegades li venien idees, però sempre les rebutjava, convençuda que li complicarien la vida inútilment. A cada idea que li pasassa pel cap: tenir més varietat de verdures i fruites, li venia un però... però aleshores necessitaria més diners per a poder-les comprar i potser no abastaria a vendre més i més i se n’hi farien malbé més que no pas ara. Si pensava en menjars cuinats s’adonava que si havia de cuinar podria tenir menys hores la parada oberta.

Ho analitzava bé i s’adonava que segurament no hi havia cap manera segura de tenir la parada sempre plena i que era important tant per ella com pels s eus clients atendre’ls bé a tots en la mesura que hi anessin, cada dia o només un cop cada setmana i continuar essent feliç amb els seus somriures i les seves bosses plenes de verdures i fruita que ella els havia venut.

16 comentaris:

  1. Lumna de Fes, Marta de Reus... no importa el país, un somriure, atendre bé... coses importants perquè tornem cada dia els clients a comprar a la nostra parada...

    ResponElimina
  2. un somriure d'una dependenta es tant agraït i escas avui dia

    ResponElimina
  3. un somriure és una bona estratègia comercial, i de la vida

    ResponElimina
  4. M'ha fet pensar en allò de que la felicitat no està en tenir més si no en valorar el que és té (més o menys era així, oi?) :-))

    El dibuix, com sempre, preciós i ple de colors!!

    ResponElimina
  5. Els nostres blogs també són com parades del mercat i nosaltres som com la Lumna... tenim moltes fruites (uns ofereixen dibuixos, poemes... altres comentaris polítics o música... altes parlen de futbol, de religió -jeje- n'hi ha que fan reflexions personals, denúncia...) :-)

    ResponElimina
  6. Si m'agrada espcialment aquest relat és perquè hi ha un text on s'exposa un fet, una forma de vida per una persona, un sentiment entorn d'aquesta persona i d'aquesta forma de vida... poques persones hi ha així que es senti feliç perquè hi vagin els clients i els agradi mimar-los com ella ho fa.

    ResponElimina
  7. A mi m'encantant les dependentes de mercat a vegades amb un llenguatge una mica picaro!!! i sempre diosposades ajudarte.

    ResponElimina
  8. Jo encara ho vaig donant voltes i ho relaciono amb els blogs... La Carme és la Lumna, i mima als seus lectors, els regala poemes, dibuixos, relata :-))

    (es nota que m'ha agradat, oi? jeje)

    ResponElimina
  9. Si Assumpta, jo també pense que la Carme és la nostra Lumna particular, sempre amb el somriure a punt, sempre amb el gest delicat i la amabilitat per a cadascun de nosaltres.
    Que bonic seria, si tots, en tots els oficis, treballarem amb un somriure als llavis i per provocar un somriure als demés.
    Gràcies Carme, una forta abraçada!!

    ResponElimina
  10. Per què ser ambiciós quan s'és feliç i prou diners per viure? En realitat, no es pot tenir més que això, la felicitat és el màxim.

    ResponElimina
  11. Ja ho diu un proverbi xinès: qui no sap somriure no ha d'obrir botiga.
    Ho havia de dir el nano... Estic d'acord amb la reflexió de l'Assumpta i els blogs i em sembla genial el retrat que t'ha fet l'Anton, eh?
    Sí avi, som com un passeig de mar ple de paradetes hippies, oi?
    Poc que ho sé jo, nano, no em duus mai a passejar tu...
    ...?

    ResponElimina
  12. En aquesta "parada" sempre hi ha un magnífic gènere exposat i el teu somriure dolç fa que sempre, uns més sovint, altres més espaiadament tornem de ben segur a la teva parada!

    Petons, Carme!

    ResponElimina
  13. Ei, què bé que us hagi agradat la teoria del blog de la Carme i la parada de la Lumna!! :-))

    ResponElimina
  14. M'ha encantat la història, el dibuix... I també la teoria del blog de la Carme i la parada de la Lumna

    ResponElimina
  15. Assumpta acertó de pleno:teneis unos blogs llenos de color y vida,imaginación,creatividad y generosidad.Es un gustazo pasar por ellos.Besos

    ResponElimina
  16. Gràcies a tots, però si us hi fixeu bé, la primera versió d e la teoria de l'Assumpta é s la millor. Tots els blogs són com parades al mercat i tots som una mica la Lumna. Aquest mercat sempre és ple de somriures. Una abraçada a tots.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari