dissabte, 11 d’octubre del 2008

Des que érem petits - Marges


I va arribar un dia que vam marxar de la ciutat. Vaig començar una nova vida, lluny, en un poble ni molt petit ni molt gran, a les muntanyes.
Allà vaig conèixer més de prop els nens.
Els trobava massa esvalotats. M’espantaven una mica. Sempre creia que el millor que tenien per oferir era algun cop de pilota.
Però hi havia excepcions: el meu germà i en Martí, que l’un més gran i l’altre més petit eren assenyats, tranquils i reposats.



Jo també n’era, podia estar jugant a casa, sola o amb les meves germanes, o llegint contes, hores i hores i passar-m’ho de meravella.
Però també podia amb les amigues, sortir i capbussar-me esbojarradament en el paisatge, banyar-me de muntanya.
Un dels jocs que vam inventar i va durar com a mínim tot un curs, era saltar marges. Els marges fets antigament per a cultivar un terreny tan pendent, ja no servien i hi havia crescut molta vegetació.
El nostre joc consistia en saltar o baixar els marges malgrat els arbustos, els esbarzers, i els arbres. Aquests darrers més aviat ens ajudaven, ja que amb la seva consistència ens hi podíem agafar.


Tu, a vegades, també venies, amb algun amic, podíem passar-hi tota una tarda de dissabte. I tot i la nostra prudència per a no fer-nos mal, en sortíem gairebé sempre ben esgarrinxats.
Si tu saltaves, jo saltava. A l’inrevés alguna vegada fallava, però habitualment, si jo saltava, tu saltaves. O sigui que teníem el criteri implícit de seguir el més atrevit a cada moment.
Quan no ho vèiem clar, ens miràvem i aleshores ja podien dir els altres el que volguessin, que no ens ficàvem mai en un forat massa profund, ni saltàvem cap alçada que passés de les nostres possibilitats.
Ens sentíem segurs l’un amb l’altre.


15 comentaris:

  1. Uuuuuuuuiiii jo era molt més poruca!! :-))

    M'ho hagués mirat jeje

    ResponElimina
  2. Una decisió molt sensata.

    Escolta, 'saltamarges' no és un insult d'aquests que es diu als barcelonins, com 'camacos' o 'pixapins'?

    ResponElimina
  3. Con este arte que tienes para contar las cosas me has llevado de la mano a tiempos muy lejanos.
    Ese miedo lo sentí yo al revés: cuando llegué a la ciudad y era tan tímida que cuando iba por la calle pensaba :"no me mires,no me hables,no me toques,¡tierra trágame!"

    ResponElimina
  4. I va arrivar el dia que vas marxar.
    Hem tingut de començar una nova vida .
    Els mateixos arbres ,els mateixos marges que tantes vegades haviem saltat,tot hi és ,menys tu.
    Ara puc estar a casa llegint,reposant
    escribint ,pensan en moments viscuts . Tot hi es menys tu.
    Un del jocs que gaudeixo ,és, parlar amb les estrelles ,estic segura que en alguna hi ha la teva llum.A vegades puc sentir-te al meu costat ,com quan condueixo per si de cas en algun moment soc imprudent.
    Encara sento la teva seguretat en mi,has deixat la teva energia a dins meu per si de cas desfalleixó en el camí.

    Carmé,accepta aquestes lletres . Saps ...les teves paraules escrites,m´han inspirat. Grácies per compartir. Nuria

    ResponElimina
  5. "Ja et dic jo que estàs fet un saltamarges..." li diu la Glòria al Rupit en un fragment de "L'hostal de la Glòria"... una expressió dita amb molta tandresa que ara m'has recordat. Em sap greu tants nens que no gaudiran mai d'aquestes esgarrinxades que alguns vam col·leccionar. I picades d'ortiga, també! :-)Ho descrius tan gràficament que ja m'hi trobo.

    ResponElimina
  6. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Ui! Jo tenia un amic que també ho feia, ell deia que volava els marges i ho feia sense mirar, fins que un dia, era molt més alt que no s'esperava i, sense mirar, es va trencar el peu!
    Però... explica, explica, com en saps!

    ResponElimina
  8. Jo tambe vivia a un poble i els camps, rieras, bosc i marges eran escenari habitual de jocs.

    ResponElimina
  9. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. Els infants, segurament que no tenen una forta capacitat d'anàlisi, però sí una gran empatia.
    En aquest sentit, el merit de l'adult consisteix en adquirir la capacitat d'anàlisi sense perdre l'empatia.
    Això no deu ser tan fàcil, doncs a la societat hi ha molt de mimetisme frivol i molt anàlisi deshumanitzat.

    ResponElimina
  11. Està molt bé aquesta sèrie "des que érem petits", Carme. Nosaltres no saltàvem marges, ens hi ficàvem de ple: rere els gossos, a "caçar" espàrrecs, a amagar-nos... i acabàvem, això sí, ben esgarrinxats.

    ResponElimina
  12. Bé, jo tampoc sóc gaire valenta, feia el que podia.

    Doncs no sé això de l'insult, Xexu. Saltamarges que jo sàpiga es diu als qui roben els camps, per tant tot podria ser que s'apliqués d'aquesta manera.

    Tere, los cambios siempre son difíciles, dejas atrás todo lo que conoces y entras en un mundo que te atemoriza un poco.

    Núria, gràcies a tu per compartir, quin escrit més bonic! Escriure té màgia, i compartir també.

    Laura, i tant, no ens preocupaven gaire les esgarrinxades, l'important er a el joc.

    Cèlia, jo m'hi mirava molt i molt i em deixava caure agafant-me de branca en branca. No em vaig trencar mai res.

    Striper, segur que també tindries un munt de records per explicar!

    ResponElimina
  13. Joan, tens raó, l'empatia és una de les coses que més em fa plaer quan la sento i quan me n'adono, tant en anar com en venir. Empatitzar amb qui tens al davant és una gran felicitat, la millor.

    Teresa, les esgarrinxade s els tenim en comú, això segur! El record que tinc és de l'època 9-10 anys, segur que magnificat i arregladet, però és el que tinc: tota una aventura.

    ResponElimina
  14. M'encanten aquests glops de temps, de rialles, de sol... Gràcies, Carme!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari