divendres, 28 d’abril de 2017

Batalletes o nostàlgies blocaires

maig 2015 - final de la trobada Roda el món i torna al blog, al Zurich

Just d'aquí 15 dies, o sigui el dia 13 de maig, aquest blog farà 10 anys i al mateix temps la meva Col·lecció haurà arribat als 3003 moments col·leccionats. N'estic contenta i de moment, encara no tinc ganes de plegar... seguiré,  potser no tant sistemàticament. Ja veurem.

En aquests anys, de tant en tant, hem anat celebrant diversos aniversaris, amb jocs participatius i de moltes maneres diferents.

En Xexu, no fa gaire, ens convidava a explicar com havíem arribat fins aquí. I em va semblar un recull interessant d'històries relacionades amb el començament de la nostra aventura blocaire. I reinterpretant aquesta idea me' n va sortir una altra:

Jo us volia demanar, si em voleu explicar alguna anècdota, algun fet blocaire que recordeu especialment. Alguna història que us hagi xocat, que us hagi agradat molt o que us hagi agradat molt poc.

Per descomptat que començaré jo.  Però em costa de decidir. 10 anys estan plens d'anècdotes de tota mena. I al meu entorn blocaire s'han produït moltes històries.

Hi ha hagut personatges molt peculiars i no es tracta pas de dir noms, ni de revelar secrets de cap mena, però jo crec que sí que podem explicar les històries que ens faran recordar, riure o somriure o escandalitzar-nos un cop més amb allò de "com són la gent!".

Ara em venen al cap, com a cosa molt positiva, perquè m'ho passava pipa, els dies de la gala anual del premis Cat's. Era una nit que em connectava a l'hora prevista i ens aplegàvem un munt de persones comentant tots a la vegada i esperant la decisió que sortia dels recomptes de vots. Eren unes nits de somriures i de diversió.  Podria explicar alguna nit d'aquestes, com si fos un conte.

L'altra cara de la moneda eren, les trafiques que algunes persones feien per aconseguir guanyar un premi Cat's que no tenia cap altre valor que un petit logo que en deixava constància. Votar des de perfils falsos creats expressament per això, fer votar a tota la família encara que no haguessin vist mai cap blog en la vida, i després les queixes: les queixes absurdes de com funcionava el Cat's.  En fi, aquest va ser el final dels premis. Crec que a tots se'ns va anar acabant la paciència.  Per descomptat que a mi sí. Això no ho explicaré pas, en detall, ja està dit.

Les iniciatives blocaires, que sempre han estat moltes i diverses, una de les més recents, va ser "Quedem al Zurich?"  de la qual en va sortir un llibre molt maco i una trobada al Zurich espectacular per la gent que hi havia. Trobar-nos cara a cara sempre és un plaer. I totes les vegades i en tots els casos m'ho he passat molt bé. 

Hi ha hagut dos fets que em van cridar molt l'atenció, que va ser impactants, tot un xoc. Jo els vaig viure de prop i fins i tot vaig tenir l'ocasió de parlar  amb els protagonistes. I crec que, com que de tot en podem treure alguna cosa de positiu, a mi em van ensenyar a entendre una mica millor les persones i les situacions complexes, a no jutjar de pressa i a saber entendre raons que no són gens racionals, sinó ben emocionals i potser fins i tot irracionals.

El primer va ser el cas d'una persona jove que tenia un blog amb la seva identitat sexual canviada. Es va descobrir i evidentment es va escampar per la xarxa com un greu i un gran engany. Sí clar, era un engany, direu vosaltres. Sí. O no. La realitat era més trista que un simple engany. Algú que no es trobava bé dins la seva pell i que a causa de la dificultat de fer-ho en la vida real (era molt jove) va decidir canviar de sexe només virtualment i poder-se sentir d'aquesta manera, encara que només fos a la xarxa, en el paper que li agradava tenir. La llàstima va ser que algú va patir-ne conseqüències. S'havia enamorat d'una persona, que no era la que pensava que era. Quan veia la polèmica aquests darrers temps del famós autobús, contra els canvis de sexe, hi pensava en aquesta persona i el patiment que tot això deu suposar.

El segon cas va ser el d'una persona que a través d'un comentari trobat al seu blog, vam creure que havia mort.  Va ser trist, va ser un xoc, terrible i la bona notícia de després, que va ser que havia estat una falsa mort, ens va deixar a tots ben descol·locats. Alleugerits i enfadats a la vegada. Però el que em va agradar molt de la nostra Blog-colla,  ho he de dir, va ser la prudència, la sensatesa, la moderació, el silenci, el respecte.

Bé ... i tantes històries d'amor que hi ha hagut pels blogs... quantes, quantes, que no es poden explicar, però que en secret, secret, i amb els any he anat sabent, perquè m'han anat explicant. Vull fer arribar un agraïment a totes les persones que han confiat en mi, perquè sempre i en tots els casos l'ajuda és mútua. Jo faig el que puc i les persones em donen sempre informacions i coneixements valuosos sobre el funcionament humà, que mai no acabem de descobrir del tot. Aquestes històries són com un cofre del tresor molt amagat, molt amagat en una illa deserta. Però són. De tota mena: efímeres i duradores, amb final feliç o no tan feliç... però sempre intensament viscudes.

I la màgia de la xarxa, que va fer que un escriptor em regalés un llibre seu, perquè ja no es trobava a les llibreries i jo el volia llegir. I una connexió amb una persona no blocaire a través d'un post meu... que finalment va acabar amb una llarga amistat blocaire...  

I els llibres col·lectius, i els llibres individuals que m'han regalat molts amics dels blogs... tantes, tantes coses...

Alguna d'aquestes coses us explicaré el dia 13.

I vosaltres?  Quins records blocaires teniu? Ens expliqueu alguna anècdota que recordeu especialment?  Alegre, trista, divertida o entranyable... la que més recordeu.

Les recollirem totes el dia 13 de maig  a la Col·lecció de moments...

Les podeu deixar als comentaris, fer-ne un post o enviar-me-les per correu, com vosaltres preferiu. Si m'aviseu ... hi sereu!

dimecres, 26 d’abril de 2017

Camps de colza



El groc i el cel
i els caminants que passen
entre les flors.
























Retalls de llum
els grocs que ens enlluernen
als camps s'estenen.

....................................................Xavier Pujol


Grans extensions
que alegren la mirada.
La llum als ulls.

.............................................................Carme




dilluns, 24 d’abril de 2017

Relats conjunts - Pont de G. Washington, Riu Hudson

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931

Seguint el relat de la Glòria...

Ben mirat, donat el cas, hi havia formes més còmodes de suïcidar-se.

Tornava poc a poc cap a casa, mirant d'esquitllentes el riu. Tot just feia uns breus instants i ja no podia sentir aquella atracció fatal per les aigües. Però com se li havia acudit una idea semblant?  Sort que l'ocell l'havia salvat d'aquell embruix.

Ara, més aviat tornava a sentir aquell doloret estrany i persistent al pit. Sempre havia sospitat que eren símptomes d'infart, però per més cardiòlegs que havia visitat, mai no li havien trobat res al cor. Es girava de nou, cap al riu, amb sensació d'estranyesa i d'irrealitat. Li semblava que la decisió, tan difícil ja estava presa, però encara no entenia gens, com l'havia pres.

Com podia ser que tingués tanta por de morir d'un infart poc probable i en canvi es volgués llançar al riu en plena nit quan no el veuria ningú?  Sempre s'havia considerat un covard. Ho era. Tenia por de tot: que la seva dona, de la qui estava tan enamorat, no l'estimés prou i per això l'havia perduda. Massa permissiu amb els fills per por que no li fessin prou cas i havien sortit uns bandarres. La traïció del soci, de l'amic de l'ànima, no, aquesta no era culpa seva. Segur? es preguntava. I si no havia estat una traïció?  I si era la seva manera tan poruga de veure-ho? I si el seu control excessiu li havia acabat la paciència? Els seus dubtes sempre eren infinits.

Calia tenir tanta por de tot, per acabar-se tirant al riu? Ara tenia temps lliure per endavant.  Aquest temps lliure, que havia augmentat la seva por, per no saber què fer tan sol i tan desprotegit. Doncs s'ho prendria com unes vacances, una ocasió d'or per fer una desconnexió i  un començar de nou.

Primer va investigar, va saber trobar un medicament prou corrent com per no necessitar recepta, que en una dosi elevada era mortal. Va comprar-se la dosi adequada i la va guardar al fons de la bossa de viatge. Ara anava segur. Si no se'n sortia, se suïcidaria, aquest cop, còmodament.

Però primer les seves vacances: llibertat absoluta de fer i desfer, ningú no li privava de fer res, ni l'obligava de cap manera. Muntanya, caminades (i no li feia gens de mal el cor, quin miracle!!!)  i la solitud que sempre l'havia espantat, aquest cop el va salvar. Va visitar valls i rius i llacs i colls i cims, sentint-se per primer cop tranquil i segur.

Al refugi, el noi que el portava li va explicar que buscava algú per ajudar-lo i per a poder fer torns, ja que ell estava molt lligat sense poder-lo deixar mai. Es va oferir a quedar-se i va començar una nova vida, senzilla, amb molt pocs diners, però amb molta pau: tenia casa, tenia feina, tenia un plat a taula. I companyia, sempre estimulant i diferent.

Va posar les seves pastilles al fons d'un calaix, convençut, que elles i l'ocell havien estat les seves salvadores. Saber que podia fer-ho, en qualsevol moment, li havia fet passar les ganes de fer-ho mai.





divendres, 21 d’abril de 2017

Jo em crec el que passa en una imatge


Vicenç Lafebre vist per Helena Bonals



Un llibre preciós autoeditat per l'Helena. 
Us en poso un tast. 
Aquest aforisme (o poema o text) és un dels meus preferits.

Gràcies Helena per compartir la bellesa!


dimecres, 19 d’abril de 2017

Proposta d'Antaviana

Desplegades les veles, 
els límits van ser molt estrets. 
La tempesta bullia 
a l'interior d'un mar massa tancat, 
i feia naufragar vaixells presoners 
en el meu món tan trencadís. 
Beu-me, sense més espera, 
beu-me, en rajolins de maregassa 
o pel broc gros de la calma.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Ullà



Després de passar uns dies amunt i avall,
voltant per racons de món sempre bells,
magnífics, forasters,  amb la meva sensació
íntima que viatjar és fer "com qui passa de llarg",
ara vull trobar els colors de casa
reals o inventats, suaus o intensos,
i viure'ls poc a poc, per quedar-m'hi.

divendres, 14 d’abril de 2017

Crit

Niporepte 208 Tres esperits dins Relats en català
En un sol crit, 
s'uneixen esperits. 
Tons diferents, 
sota un mateix esguard
la por i la rebel·lia. 













PD: d'un diàleg construït a casa l'Helena

dimecres, 12 d’abril de 2017

Santa Magdalena de Perella



Pont sobre el riu que baixa ple
amb l'aigua fosca, com el cel.
Tresco el camí i el prat i el bosc,
sento el turó sota el meus peus.
Com núvols de cotó fluix
els branquillons encara nus.
El pas i el vol...

dilluns, 10 d’abril de 2017

Santa Magdalena i la masia Perella



Sensacions:
Jo també arrelo, quan sóc dalt del turó. 
Com els arbres, com la casa, com l'ermita.
No són pas els peus que m'arrelen, 
només el cor. 
Dalt del turó, sóc de la terra.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Samarcanda d'Amin Maalouf

Us transcric tres citacions d'aquest llibre, sense gaires comentaris. 

La impressió que m'ha deixat aquest llibre és que és igual de quin segle parlem i és igual si és orient o occident. La política sempre està i estarà plena de joc brut i les bones intencions de les persones honestes s'estavellen un cop i un altre contra els que van de mala fe, a profit propi, i a dominar i controlar la gent. Siguin persones, interessos econòmics o altres estats, qualsevol poder és utilitzat contra la gent. En aquest cas Rússia i Anglaterra van fer els possibles per aturar la democratització del país i el que es pitjor:  ho van aconseguir.

Un fragment és polític, els altres dos amorosos.

"Si els perses viuen en el passat és perquè el passat és la seva pàtria, ja que el present els és una terra  estranya on no hi ha res que els pertanyi. Tot el que per a nosaltres és símbol de vida moderna o d'expansió alliberadora per a l'home, per a ells simbolitza la dominació estrangera: les carreteres, Rússia; el tren, el telègraf i la banca, Anglaterra; correus, Àustria-Hongria..."

...


"Quan me n'he anat, es deu haver adormit amb el somriure als llavis? Li haurà sabut greu alguna cosa? Quan la torni a veure i no estiguem sols, em serà còmplice o romandrà distant? Tornaré aquest vespre i en els seus ulls cercaré un aclariment."

...

"- L'estiu, l'hivern, te'n vas, tornes, et creus que disposes impunement de les estacions, dels anys, de la teva vida i de la meva. No has après res de Khayyam? <<De sobte, el Cel et pren l'instant que es necessita per humitejar-se els llavis>>"

dilluns, 3 d’abril de 2017

La prunera del meu carrer





Ningú no la coneix pel seu nom.
Humil i salvatge 
desafia reptes vertiginosos:
La verticalitat del sól,
la pineda que l'ofega,
l'asfalt que l'empaita.
Cada any, pel març ens regala les flors
i cada estiu les prunes petitones com cireres...
I tampoc així, ningú, al barri, 
no la coneix pel seu nom.

divendres, 31 de març de 2017

Joc d'Antaviana: El bosc de bambú

És buida, l'espera. 
El món s'allargassa cel amunt, 
mentre la claror verda ens cau, 
com una pluja brillant,  
damunt de cada absència.

Ha quedat un rastre pel camí

i no hi ha temps que el pugui esborrar.
Resseguim empremtes invisibles.
Les marrades i les aturades a cada revolt
són l'impuls renovat de seguir caminant.


dimecres, 29 de març de 2017

Textures de març



La neu, de lluny.
Majestuosament,
el Canigó la lluu.



Les margarides
ja omplen els jardins
de blanc i groc.



Arbres fruiters
es desperten del son:
fulles i flors.



El verd al prat, 
els xiprers fan barreres.
I l'arbre nu.



Sota l'escorça,
viuen les fulles tendres.
I la travessen.



dilluns, 27 de març de 2017

Moleskine gegant - 26 - Paret vermella

dibuix tret d'una foto de Doors&windows/instagram

Hi ha pètals de llum
a les enfiladisses de l'ànima.
I fulles tendres
tornen a créixer dels vells troncs.
És vermell de foc, el cor.
I vermella era la finestra per on et mirava.
Se m'escapa, sempre, el color prmigeni,
per sota del blau més plàcid de la calma.

divendres, 24 de març de 2017

El que resta del dia de Kazuo Ishiguro

Havia vist la peli fa anys i en tenia un bon record, però un xic difuminat. La recordava a grans trets, amb els seus excel·lents protagonistes: Anthony Hopkins i Emma Thompson.

El llibre narrat des del punt de vista del majordom és enriquidor pels diàlegs i pels pensaments i les actituds del majordom. És la història d'una persona pràcticament inexistent i sense voluntat pròpia. La seva essència és servir i ser discret. La seva manera de comportar-se és dur aquesta discreció i aquesta servitud a uns extrems que des de la nostra manera de veure les coses actual, són francament exagerats.

Dins del seu pensament, que es va desenvolupant tot al llarg de la història, només hi ha una defensa aferrissada del seu senyor i si no del senyor de les seves ordres.

Hi ha una anècdota en el llibre que m'ha interessat, com a manera de relacionar-se, o de no relacionar-se.

Després d'una relació una mica difícil, el senyor Stevens (el majordom)  i la senyoreta Kenton, acaben parlant-se d'una manera força correcta i sovintejada. 

Lord Darlington, que malgrat que sembla que era força bona persona, en un moment donat, té contactes amb feixistes anglesos i fins i tot es relaciona amb una dona d'aquests grups. En aquell moment fa acomiadar sense cap motiu laboral ni professional, dues cambreres pel sol fet de ser jueves.  Li dona l'ordre al majordom i ell la transmet a la senyoreta Kenton. La senyoreta Kenton s'escandalitza i es planteja plegar ella també si això es du a terme. El majordom es limita a dir que són ordres del senyor i que només han de fer que complir-les. 

Al cap d'uns mesos Lord Darlington,  es distancia d'aquesta gent dels grups feixistes i s'adona del greuge a les cambreres i s'adona de l'error. Li demana que si les pot localitzar, els donin alguna mena de compensació per la injustícia comesa.

Quan ell ho parla amb la senyoreta Kenton i aquesta s'adona que el majordom està content d'aquesta possible reparació de l'error i que també ho considerava una injustícia, es queda molt sorpresa.

"- Ho sento senyor Stevens, però no us entenc. Si la memòria no em falla, vós pensàveu que era perfectament correcte i oportú que traguéssim al carrer la Ruth i la Sara. Vós n'estàveu definitivament content.
- Però senyoreta Kenton, això és del tot incorrecte i injust. Em va amoïnar molt, tot plegat, molt, em va amoïnat. No és pas la mena de coses que m'agrada veure en aquesta casa.
- Llavors per què no m'ho vau dir, senyor Stevens? No us adoneu, senyor Stevens, de què hauria significat per mi si l'any passat haguéssiu pensat a compartir els vostres sentiments? Vós sabíeu com n'estava jo de trasbalsada quan vau despatxar les meves noies. No us n'adoneu, de com m'hauria ajudat? Per què, senyor Stevens, per què, per què, per què sempre heu de fingir?
- Però senyoreta Kenton. No estic segur d'entendre què voleu dir. Fingir? Com? No...
- Jo vaig patir molt quan la Ruth i la Sarah ens van deixar. I vaig patir encara més perquè pensava que estava sola.
- Però senyoreta Kenton... És clar que desaprovava els acomiadaments. Jo em pensava que era prou evident."

Fingir, diu ella, contenció i discreció en diu ell... molt interessant la diferent manera de viure i d'expressar les coses.

dimecres, 22 de març de 2017

El pont vell de Navarcles



El pont vell sobre el Llobregat, els sortints, com balcons sobre el riu, la fàbrica vermella, les herbes altes i emplomallades de les ribes, la cabaneta petita, el mirall d'aigua i els ànecs que fugen de nosaltres fins a la minúscula illa. I el sol i la remor de l'aigua. I el temps pausat i la calma del passeig. 

I les imatges que mantenen les sensacions a la memòria.

dilluns, 20 de març de 2017

Relats conjunts mes de març

Jan van Eyck, 1434, El matrimoni Arnolfini



















El matrimoni Arnolfini
estava ben situat,
no li faltaven taronges,
ni barret, ni gos, ni gat.

Per guanyar-se les garrofes
ell feia de mercader
la seva dona triava
allò que li esqueia bé.

Per passar a fer història
es van voler fer pintar.
Un pintor ben bo buscaren
i els hi va fer aquest retrat.

Ella no estava contenta:
quina panxa m'ha posat!
Ell també tenia queixa:
el barret no em va tan gran.

Però Jan van Eyck, ell, se'n reia:
els retrats han d'ensenyar
l'abundància de la casa,
el bon menjar i benestar.

Si us dibuixo desnerida
i el barret massa ajustat
es pensaran que sou pobres  
i que no em podeu pagar. 

divendres, 17 de març de 2017

Microrelats de Sant Jordi - JOCS DE LLETRES

Doble participació als microrelats de Sant Jordi de Jo mateixa...


1.- En Brznst sempre torna  



No hi entén de calendaris. Per ell, el temps no compta. Arriba inesperadament i la seva nau aterra al meu jardí espantant els animals del bosc i il·luminant els rosers amb la seva llum verda. De la butxaca, treu el LLIBRE i el mitjó que fa anys se m'havia desaparellat. 






2.- Acte de violència

El van detenir al moment. 


El temps i l'espai ja no comptaven. Tot era instantani. L'únic viatge possible eren els llibres. I els calendaris només sortien als contes. Els animals i els rosers ja no morien. Els mitjons no es desaparellaven.


Ell, rebel, a la butxaca,  hi duia un rellotge.






dimecres, 15 de març de 2017

Textures de febrer



Les herbes seques
ran la platja de dunes.
Colors d'hivern.



Flors primerenques
d'aquest groc que ens esclata
a la mirada.



El Ter bressola
les branques despullades
dels arbres tristos.



Coixins al cel, 
núvols de branquillons
damunt dels arbres.



Blaves o liles, 
les veròniques surten
vora els camins.

PD:  fem un salt des del febrer passat fins al maig  proper i us proposo una trobada blocaire, va!  qui s'hi apunta?  

dilluns, 13 de març de 2017

Cabana vora el riu



Era tan petit l'espai, 
que jo no hi cabia, 
però la bellesa del lloc
sempre em commovia.

El mirall als meus peus
per bressolar-nos
i un xiuxiueig de veus
per estimar-nos.







































Era tan bonic el paisatge
que en va fer dues versions:
una aquarel·la per emmarcar
i un mocador per a la butxaca.
.....................................................Xavier Pujol


Era tan bonic el paisatge...
no sabia com marxar-ne. 
Se'l va endur posat al ulls, 
i amagat a la butxaca.
.....................................................Carme

Era tan xic el paisatge
que vaig seure sota un arbre,
contemplant-lo reflectit
en aquell llac tan petit!

.....................................................Maria Roser

divendres, 10 de març de 2017

Neu



Me la miro, atentament, embadalida. El primer dissabte de març, la torno a sentir a prop. La veig caure poc a poc, des del cotxe, a floquets petits i espessos. Cobreix les branques dels arbres, s'amuntega sobre les muntanyes.

Sento com l'enyorava: quant temps feia que no veia nevar!!!

























Més tard pugem amb una retrac, fins dalt de tot de les pistes, fins dalt la carena, a l'hora que ja no hi ha ningú i la claror del dia, disminuïda pels núvols blancs i densos que cobreixen el cel, va minvant amb colors molts suaus dels capvespres rere les muntanyes.























Ha estat una celebració d'un aniversari familiar, molt especial.  Un regal no només per la que complia 70 anys sinó per a tots. Vam gaudir i ens vam emocionar. Un privilegi insospitat. Amb els anys que fa que no esquio, poder pujar fins aquí en un dia de neu, ha estat una experiència inoblidable.

dimecres, 8 de març de 2017

Moleskine gegant- 25 - Finestra verda

dibuix copiat d'una foto de Doors&windows/instagram

Va ser un dia difícil, mentre aquell vent tempestuós arrencava la persiana i la feia volar colpejant tot el que trobava al seu pas.  Passaven lentament les hores, mentre els vidres acumulaven la  pols que duia el vent i es feien cada cop més opacs la vida de fora.  La inactivitat, la impotència se'ns menjava l'ànim. Les heures van créixer sobre la terra acumulada pels racons, donant una brillantor que feia temps havia desaparegut. Les fulles lluents van ser l'impuls regenerador. Allò que té més important, la finestra és el buit.  El buit encara hi era. sempre hi és.  Fem neteja, pintem els ferros rovellats, substituïm la persiana. Tornarà la protecció i la claror a l'àmbit interior. 



dilluns, 6 de març de 2017

Filigranes de pedra i ànima



Com aquesta pedra, que un escultor ha esculpit, fent filigranes, i aconseguint que la pedra rígida sembli feta de tiges flexibles... com ella a nosaltres ens esculpeix la vida, les experiències viscudes, els moments i les situacions que anem incorporant dia a dia, i així, si volem, en l'ànima se'ns van fent aquests trenats amb els sentiments  més suaus, més bells, més endreçats. 

Cadascú de nosaltres pot fer interiorment les filigranes emocionals que li calguin, mirant les coses amb uns nous ulls, des de diferents punts de vista. Per instal·lar la pau on teníem neguit, per trobar acolliment allà on sentíem rebuig. 

Els altres són un mirall, els altres ens sacsegen o ens belluguen, i nosaltres mateixos som els que ens treballem les emocions i sentiments.

Quina filigrana voleu que us llueixi a l'ànima?


diumenge, 5 de març de 2017

Moleskine gegant - 24

D'una foto de doors&windows trobada a l'Instagram
Mira com dibuixa les ombres,
el final del dia, damunt de la paret.
El dia prova,
la vida assaja,
totes les llums i totes les ombres 
que delicadament es barregen,
deformant les realitats més belles.
Reposaran les ombres, només en la nit més fosca.

dimecres, 1 de març de 2017

Pixallits grocs i blancs



Encara que mirant el cel, no ho puguis veure, vull explicar-te que ja no plou. T'envio una imatge feta de mots. Com una fotografia.  Ha sortit el sol, ho saps?  Aquell sol que fa nèixer somriures.  Jo no em miro pas, ni em veig, però sento endins i enfora aquest somriure que retorna amb força.  D'on ha sortit, em pregunto, tot i saber-ho... Ha sortit de desfer l'encanteri de la pena. Hi ha paraules màgiques. Hi ha paraules que escampen els núvols i fan que la pluja sigui només gotetes de llum damunt dels pètals.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Dues barquetes

D'una foto de la Galionar - Versió paper
Dues barquetes de costat,
no estan mai soles.
S'acompanyen dia i nit.
I es gronxen al mateix compàs.

Beuen la llum,
dibuixen l'ombra,
guarden els rems
I s'emmirallen a la mar.

També nosaltres,
som companys de solituds:
emmirallant-nos sempre, 
cadascú des del seu lloc..

divendres, 24 de febrer de 2017

Finestra endins

D'una foto de Fanal Blau

El sostre ja no hi és i les bigues volen desenfeinades, mentre el paper pintat de la paret, ha estès ara les seves flors, que ja no vetllen cap son, sota el cel blau.

Miro endins i el dins està desproveït de contingut. Ha quedat aquella buidor que només s'omple de llum i tot s'ha badat perquè l'aire hi sigui cada cop més lleuger.

S'ha destruït primer de tot l'essència. Els elements que resten, ja no són res, només restes d'un naufragi, amb la seva funció des-programada.

Prendré el sol, que segueix constant el seu recorregut, en aquesta intempèrie i m'acompanyaran, sempre, aquelles flors solitàries i amigues fidels, que ara creixen ran de parets.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Relats Conjunts / La vella dels ous ferrats / La gota que fa vessar el got


- Estimat, vull el divorci.
- És broma, oi? Quina mena de frase és aquesta? O estimat o el divorci, però les dues coses?
- Per què no, les dues coses?
- No és normal que et vulguis divorciar si m'estimes.
- Sí que t'estimo, però és per pura supervivència. No puc més.
- Però què t'he fet, jo, perquè no puguis més?
- Res, a mi res, però aquesta passió per Velázquez que tens, em mata les ganes de riure i de viure.
- Com és que no m'ho has dit abans?
- I tant que t'ho he dit abans!!! ¿No podríem canviar, "carinyu" aquestes reproduccions tan fosques tan tristes que es mengen la claror i l'alegria de la sala, del menjador, del rebedor i fins i tot  de la nostra habitació?  Però cada cop que t'ho deia t'embrancaves en un discurs sobre els quadres o sobre Velazquez o sobre qualsevol ínfim  detall com el color del rovell dels ous i aleshores,  a més a més d'aguantar els quadres, havia de fer veure que m'agradaven.  I ho he volgut superar, passar de llarg, no fer-ne cas per l'amor que et tinc, però tot té un límit. Des que vas dur la vella dels ous ferrats, que  estic destrossada. 
- Però per què t'ho prens així, amor meu? Quin mal hi veus en aquest quadre?
- Mal cap ni un, però tu saps  com m'agradaven els ous ferrats, saps que eren un dels meus plaers preferits... doncs ara em fan fàstic i em fa tanta ràbia que vull marxar d'aquí. No el vull veure més, aquest quadre. Ni a tu tampoc.
- Però tu saps la importància d'aquest quadre, és dels primers que es coneixen de Velázquez, era tan jove quan el va pintar, i ... a més a més se sap la data exacta en la que va ser pintart, era l'any 1618 i ....
- Sí, sí, ja m'ho sé de memòria i mentrestant jo no puc menjar ous ferrats de gust, em fan fàstic només de veure'ls aquí, en aquest ambient fosc i antic i poc higiènic i me'n vaig. I la cara d'aquest pobre nen, que sembla que li facin tan fàstic com a mi?  A ell tampoc el vull veure més
- Ovofòbia, se'n diu d'això i diu que en Hitchcokc en patia i no tenia pas aquesta reproducció de la vella dels ous ferrats.
- T'equivoques, deu ser velazquezfòbia, en tot cas la que tinc jo.
- Quina llàstima! Precisament avui he trobat una reproducció dels Borratxos o El triomf de Bacus, ara te l'ensenyo...
- Saps que tenies raó?
- En què? En Velazquez?
- No, en la contradicció entre el divorci i estimar-te.  Tens raó no lligava de cap manera. Gràcies per fer-me'n adonar.
- Ho veus, dona? Ja no vols divorciar-te?
- Clar que vull divorciar-me, però m'he adonat que en realitat ja no t'estimo. Aquesta conversa ha estat la gota que ha fer vessar el got. Moltes gràcies, Jacint.  Ja quedarem per pactar les coses, ara me'n vaig.  Ara mateix, et deixo amb els teus borratxos i crec que no et trobaràs gens sol.
- Però... si ni els has volgut mirar, on vas tan ràpid?  Mira són una meravella, mira quines expressions..

dilluns, 20 de febrer de 2017

La vie en mieux d'Anna Gavalda











L'Anna Gavalda mai no em decep.  Un cop més, malgrat les dificultats d'un vocabulari i d'un francès molt actual, molt jove i molt del carrer que jo no conec gaire, i malgrat la joventut dels dos protagonistes (són dues històries) m'ha arrossegat cap al seu món. El seu món de persones tan especials i tan normals a la vegada, bones, fràgils, amb dificultats. Dos joves valents que en cada història canvien la vida d'un sol cop,  per por de no viure-la si no la canvien.

Mathilde, és la protagonista de la primera història, té 24 anys, no té parella ni la vol i teòricament estudia Art, però, en realitat no estudia gens ni s'hi dedica. Treballa per un cunyat seu deixant comentaris des de multitud de perfils falsos, a llocs web i fòrums  amb finalitats comercials. Un dia es deixa un moneder en un bar, amb un sobre amb molts diners. Aquest fet tan anecdòtic com angoixant per a ella, li fa canviar la vida.

Yann, de 26 anys, amb una vida ordenada i una mica trista, ajuda a una parella de veïns a pujar uns paquets.  Una trobada molt especial es desencadena a partir d'aquí.

I a mi'agradaria no tenir aquesta avidesa i aquesta presa que tinc quan llegeixo i aturar-me per apuntar fragments i citacions que m'han semblat precioses. Ho faig poc.  

I hi ha un personatge, l'Isaac, el veí del Yann, que quan en Yann li pregunta si és veritat que quan va veure per primer cop la  que ara és la seva dona, ja li va parlar de fills, sense conèixer-la de res, diu:

"Però Yann... jove amic meu... I és clar que la coneixia. Les persones que estimem, no les trobem pas, home, les reconeixem! Que no ho sabies, això?"

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari