dilluns, 3 de novembre de 2014

Quedem al Zurich? (La novel·la del Zurich)



Una proposta de la Gemma  - Continuació... si voleu veure la primera carta de la Laia

Hola blocaires,

Ja em torneu a tenir aquí!!!

Uix, m'he estudiat ben bé tots els papers antics que vaig trobar, quina emoció! una lletreta petita i molt ben feta, però amb alguns trets que em costava d'entendre. M'ho he hagut de llegir molts cops, perquè hi havia moltes coses que no m'acabaven de quadrar.

Primer de tot, tenia una curiositat immensa per saber com aquests papers havien passat del primer Zurich, enderrocat fins al nou Zurich de l'edifici del Triangle. Em semblava  impossible que això hagués succeït. I no sabia com investigar-ho. El tema era molt complicat eh? Però vet aquí, que com vosaltres molt bé sabeu, la xarxa té màgia i al cap de pocs dies que la Carme havia publicat la meva carta, se'm presenta, allà al Zurich, un noi molt ben plantat d'uns 35 anys demanant per mi. La Laia Magrinyà, amb nom i cognom. Es presenta: sóc Ignasi Cantallops, diu amb un gran somriure com si jo l'hagués  de conèixer. I m'explica que durant les obres de buidat de l'antic cafè  Zuric, cap al 1997 o 98, (ell era molt jove, els 18 anys acabats de fer i treballava d'ajudant d'un drapaire de mobles vells que va anar a buidar el cafè) els va trobar. Ell feia el que li manaven i desmuntant l'escala, li van sortir aquests papers. Dins d'un graó, ran de paret. Li va semblar tan misteriós, que se'ls va ficar  dins els pantalons, sense dir res a ningú. Després va començar a tenir por que el culpessin d'alguna cosa i no sabia ni com tornar-los ni a qui tornar-los i va decidir que quan el Zurich nou estigués acabat, els tornaria i els amagaria en un lloc similar. I no vas tenir ganes de llegir-los? De quedar-te'ls? de fer-los  públics? li deia jo, amb uns ulls com unes taronges.  No, no, no...  jo no els acabava d'entendre i només tenia ganes de tornar-los. Ho vaig fer de seguida que vaig poder i ara en veure que tu t'has emocionat tant, m'alegro d'haver-ho fet, em deia tot il·lusionat. Et convido a prendre el que vulguis, li vaig  dir jo. I li vaig explicar a ell, tot això que us explicaré  a vosaltres.

Les cartes eren escrites per un noi anomenat Julià, que sembla ser que treballava als trens,  no explica massa quina feina hi feia, però sí que explica que sempre anava a veure la Laia Valldeperas que servia menjars  i begudes, en aquell Zurich acabat d'estrenar de l'any 1920.  Li tenia el cor  robat, la trobava riallera i eixerida i buscava sempre la manera de poder-la veure i parlar. Ell només era un mosso dels trens i el pare de la Laia no veia massa bé que ell volgués  parlar-hi. Ella era cambrera, sí, però la filla de l'amo, i això ja era  molt  diferent. Però la Laia no estava d'acord amb el seu pare i li agradava molt aquell noi i sobre tot aquelles cartes dolces de lletreta petita.

Sembla que ella li contestava, però clar les cartes  d'ella, en Julià se les  enduia i no les hem trobat, però hi havia referències clares que existien. Les primeres cartes,  que estan datades de l'any 20,  li declaraven el seu amor i li demanaven si es podrien veure d'amagat. Sembla que en alguna dependència amagada de l'estació, van aconseguir regalar-se algun petó furtiu. Al cap d'uns mesos, en Julià feia referència a les respostes de la Laia que el feien tant feliç i  insistia  en veure-la de nou. Les darreres cartes, espaiades en el temps, datades del 1922 li demanaven, on era?  com és  que havia plegat del treballar amb el seu pare? com és  que no trobava la manera d'escriure-li? Les dues últimes cartes del tot, anaven dirigides  al pare  de la  Laia, perquè  en Julià va pensar  que l'havien descobert.  Però segur que no era això, ja que sinó  el pare  de la Laia no les hagués tornat a deixar on eren.   Ell li va confessar al pare de la Laia  el seu amor per  la seva filla i li demanava  que  li donés permís, encara que només fos per fer un tomb de  Rambles algun dia amb ella. Però el senyor Valldeperas no va donar mai cap resposta  ni cap senyal d'haver rebut res.

He buscat les hemeroteques per trobar algun rastre d'accident o fins i tot l'esquela de la Laia, per  si havia mort. I sí, va morir l'any 24 després de 2 anys de llarga  malaltia, diu l'esquela.  Això ho sé jo, però, en canvi,  no ho va saber mai en Julià, perquè el desembre de l'any 22, explicava que s'havia fet membre del recent constituït  Estat Català i que l'havien enrolat del tot,  professionalment per les feines del partit. I s'acomiadava tristament de la Laia que no responia cap carta  i del seu pare, que tampoc les va llegir mai.

Creieu que ja tinc tema per  desenvolupar  una  novel·la, vosaltres  blocaires lletraferits? Ho penso intentar.

Ah! Us explico una confidència meva. L'Ignasi Cantallops, m'ha dit que demà m'esperarà a la sortida per anar a fer un volt de Rambles. Fins a la passarel·la del Maremagnum, com si fos un dia de vacances i fóssim turistes gaudint de Barcelona, en ple migdia.

Fins aviat.

Laia Magrinyà



34 comentaris:

  1. Els papers es poden traspaperar o bé com ha passat en aquesta ocasió, que s'han transpaperats.

    ResponElimina
  2. Crec que sí que hi ha material sentimental per fer una novel·la. Amb dues èpoques, la dels anys 20 i l'actual.
    Laia a veure si hi ha sort en el passeig per les Rambles amb l'Ignasi. Això sembla (en paraules cinematogràfiques) el començament d'una gran amistat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dues èpoques, dues parelles i els blogs de fons...

      Totes les amistats han de començar d'una manera o altra... Que tinguin sort... No sé si la Laia ens seguirà explicant coses o potser ja estarà massa ocupada.

      Elimina
  3. És clar que hi ha tema, només falten ganes, i tu sembla que això també ho tens
    Endavant!
    ;D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ganes de fer posts sí!!! Ganes de fer novel·les, no. Això ho deixo per la Laia.

      Gràcies! ;)

      Elimina
  4. Amb aquesta segona carta, la història és brutal! Enllaça el present amb el passat (per cert, molt ben ambientat), l'amor al Zurich no passa mai de moda. M'ha encantat, molt. I la passejada final de la parella, promet, no una novel·la, dues i tot ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies, Sílvia!!! No hi ha com tenir estímuls que motivin... M,ho he passat molt bé!!!

      Elimina
  5. A mi també m'ho sembla que aquesta història dóna per una bona novel·la. Hem de saber més coses d'aquesta parella. :-))

    ResponElimina
  6. El tema el veig entre el Cantallops i la Laia del present! No, fora conyes, sembla una història més que pensada i ja embastada per ser plasmada en forma de novel·la. Jo crec que la Laia ho hauria d'intentar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estaria bé que existís la Laia i ho intentés... Ja m'agradaria. Podria sortir una bona història. Jo també li dic, però les persones que no existeixen tenen tendència a no contestar i sobretot, sobretot a no escriure mai cap novel·la... He, he, he...

      Elimina
  7. I tant que te tema per desenvolupar una novel·la, no se pas a que espera :)

    ResponElimina
  8. Això té textura de projecte de novel·la. Al voltant de les cartes que ja són en poder de la Laia. I alternant amb la figura innocent de l'Ignasi (o no és taninnocent,el molt lladre?-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no és tan innocent... Algú pot saber si és certa o no la seva història? O és un blocaire anònim que ha trobat una manera de lligar?

      Elimina
  9. No conec aquest café Zurich, tan literari darrerament, però la teua aquarel·la m'ha veritablement encantat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fa molta il·lusió que em parlis de l'aquarel·la, és de les poquetes que n'estic contenta...

      Elimina
  10. Em sembla que d'aquí en sortirà alguna una bona història d'amor...De moment ja aniran a passejar per les Rambles!
    Aquesta l'Aia, és com la teva millor amiga imaginaria Carme, i em sembla que té ganes de donar-te un cop de mà, perquè continuïs la història, encara que sigui en nom seu...I la d'avui m'ha agradat molt, lligada amb la de l'altre dia( per les cartes)...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una bona amiga, conpanya de correspondència... He, he, he, peró faria falta una novel·lista per tirar endavant aquest projecte.

      Elimina
  11. genial el final és un bon principi.......i molt ben narrat, em trec el barret que no duc.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro molt que t'hagi agradat!!!

      A vegades em costa escriure llarg... Ja sabeu que sóc de poques paraules... ;)

      Elimina
  12. potser les injustícies passades portaran a alegries renovades als personatges actuals

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'una Laia a l'altra, a veurei les coses milloren...

      Elimina
  13. Hahaha, això de l'inici d'una gran amistat (o una gran algo), també se m'ha acudit a mi, com al Xavier, vinga Laia, endavant!

    ResponElimina
  14. Felicitats, Carme, jo no en sé pas, de fer narracions tan ben construïdes.

    ResponElimina
  15. La primera Laia va tenir una història molt trista i no va poder viure el seu amor amb en Julià... però es veu que l'amor és com l'energia, que ni es creia ni es destrueix, es transforma... "és"... (Love is in the air!) i, d'alguna manera, aquell amor que tothom diria que no va poder ser, serà, ara, transformat, en el que es preveu una feliç història entre la segona Laia i l'Ignasi!! ;-)

    De totes formes, aquestes coses, perquè passin, han de tenir un marc una mica màgic i, en aquest cas, el Zurich i va com anell al dit! ;-))

    ResponElimina
  16. Sembla mentida l'empenta que ens ha donat el Zurich!!!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari