dimecres, 8 de juliol del 2009

Le temps de vivre Georges Moustaki



L'altre dia pel cotxe anava escoltant aquesta cançó, a mi m'agrada molt.

Georges Moustaki Le Temps de Vivre

Nous prendrons le temps de vivre
D'être libres, mon amour
Sans projets et sans habitudes
Nous pourrons rêver notre vie

Viens, je suis là, je n'attends que toi
Tout est possible, tout est permis

Viens, écoute ces mots qui vibrent
Sur les murs du mois de mai .
Ils nous disent la certitude
Que tout peut changer un jour

Viens, je suis là, je n'attends que toi
Tout est possible, tout est permis

Nous prendrons le temps de vivre
D'être libres, mon amour
Sans projets et sans habitudes
Nous pourrons rêver notre vie

(traducció... a la meva manera)
Ens prendrem el temps de viure
de ser lliures, amor meu.
Sense projectes i sense costums
Podrem somiar la nostra vida.

Vine, sóc aquí, només t'espero a tu
Tot és possible, tot és permès.

Vine, escolta aquests mots que vibren
sobre els murs del mes de maig
Ells ens diuen la certesa
Que tot pot canviar un dia.

28 comentaris:

  1. Extraordinària aquesta peça de l'inimitable Moustaki. Gràcies per donar-me l'oportunitat de tornar a escoltar-la.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. m'agrada molt aquesta canço, i m'agrada inclús cantar-la.
    però fins ara no sabia que deia.
    ara m'agrada encara més.
    moltes gràcies

    ResponElimina
  3. M'encanta Moustaki... m'has transportat un quants records enllà...! Gràcies!

    ResponElimina
  4. No la coneixia, però és maquíssima :-))

    M'ha fet somriure això de "traducció a la meva manera" :-))

    És un meravellós poema...

    ResponElimina
  5. Quines coses d'escoltar...! Ais...

    Brometes a part..., és la cançó d'esperança que, per sort o per desgràcia, fa anys que tots cantem. Cadascú a la nostra manera i mirant cap a llocs diferents.
    Potser algun dia ja no farà falta cantar-la?

    ResponElimina
  6. Gràcies, des de l'època dels cassets que no l'escolatava!!!

    ResponElimina
  7. Una molt bona companyia per aquest matí de nuvols i plujim.
    Bons records al tornar-la escoltar.
    Gràcies.
    Nuria

    ResponElimina
  8. Record d'una època també... Un gust escoltar-lo de nou!

    Com ens va marcar, oi? :-)

    ResponElimina
  9. Petita endevinalla:

    Coneixeu algun prohom català, escriptor, traductor, poeta, crític, memorialista, professor, que va dirigir la Fundació Bernat Metge, que va dirigir també l'Institut d'Estudis Catalans, vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i que el pròxim 12 de juliol farà 50 anys que va morir?

    Més pistes? Va escriure:

    ¿D'on venim, que no fos tornada? | Com una absurda enamorada, | la vida ens fa plorar el passat. | ¿On tornem, que no fos naixença? | Vivim de mort, i no ens és grat; | morim d'amor, i no s'hi pensa.”

    Va última pista: segur que si cerqueu a Google trobareu moooooooltes notícies sobre aquesta efemèride inexcusable. O no? Permetrem un oblit tan ignominiós? ;-)

    ResponElimina
  10. Ho tinc a la punta de la llengua, però no m'arRIBA XD

    ResponElimina
  11. Carles Riba! No sabia jo de l'efemèride ni que fa 50 anys que va morir. Gràcies per recordar-lo, Víctor!

    ResponElimina
  12. Perdoneu però l'endevinalla se m'ha endut i no he contestat per ordre com de costum:

    Ramon, sempre va bé recordar, oi?

    Kika, m'alegro d'haver-te-la apropat encara més.

    Cèlia, a mi també, sempre sembrant utopies meravelloses.

    Assumpta, és maca la cançó, fa referència al maig 68 i a l'ànsia de llibertat de tota una generació. Però és una generació que després va fer figa...

    Trini, no ho sé ... jo ja dubto que algun dia no faci falta cantar-lar-la... Aquest és un món de mones!

    Mireia, mira una nova oportunitat d'escoltar-la!

    Núria, ja tens raó, ja, quants records! Quants somnis!

    Rita, intercanvi de cançons

    ResponElimina
  13. Faré un post dedicat a Carles Riba, diumenge... qui s'anima?

    ResponElimina
  14. Ai mira, a tu t'ha avisat en Víctor Pàmies i a mi en Joan Puigmalet, quina gràcia, s'han repartit la catosfera jajajaja :-)))

    Jo ja li he dit al Puigma que sí (ja veurem com ho faig, però bé, com hi posaré carinyo segur que quedarà bonic) :-)

    ResponElimina
  15. Em quedo amb la frase "que tot pot canviar un dia". Posem-la en pràctica!

    ResponElimina
  16. M'agradaria preparar alguna cosa... A veure... :)

    ResponElimina
  17. Si he de ser sincer, jo només sóc una baula en una cadena iniciada per Xavier Caballé.

    COm sempre, la catosfera demostra la seva generositat i diumenge arRIBArem a Riba. :-)

    ResponElimina
  18. En Xavier Caballé és l'únic que pensa. Els altres només obeïm...
    Salut!

    ResponElimina
  19. Una gran cançó, sí! Jo tampoc la coneixia...

    ResponElimina
  20. l'havia escoltat tant, aquesta cançó...avui, moltes vegades...

    ResponElimina
  21. Assumpta, segur que quedarà bonic, si sempre t'hi queden!

    Marta, no hem de deixar de creure-ho mai!

    Trini, segur que surt alguna cosa...

    Víctor i Puigmalet, sou unes baules molt bones i molt obedients, doncs. Gràcies macos :)

    Ma-Poc, ets massa jove, per conèixer-la... ;) En aquell temps encara no feies ni deures d'escola.

    Fanal blau, jo també moltes vegades... :)

    ResponElimina
  22. Ai, el Moustaki! Quins records! M'encanta aquesta cançó i un munt més de seues.

    ResponElimina
  23. jo avui et deixo un somriure, una abraçada i una bossa de petons dolços...

    no sé per què però m'ho inspira la cançó...

    :¬)***

    ResponElimina
  24. kweilan, i a mi també, me n'agraden moltes...

    Barbollaire, fa il·lusió de veure't per aquí altre cop i si vens tant ple de regals, encara més. Una cançó que em va emocionar l'altre dia. Moltes gràcies, i una abraçada també per a tu.

    ResponElimina
  25. el xot, a Mont-roig en diem "xut" i de renom els mont-roigencs son "xuts" (jo com que soc de Tarragona soc "pelacanyes" si mes no. Mil petons

    ResponElimina
  26. Mon, o pelacanyes, com vulguis, xut, jo ja ho havia sentit del temps que vaig estar-me a Lleida, però el que no sabia és que era el nom dels mont-rogencs.

    ResponElimina
  27. Sempre amb nosaltres, Carme :-) :-(

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé com m'has trobat en aquest post tant antic, però serà sempre amb nosaltres, amb el somriure i la tristesa.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari